xarxa de blocs convergents

RESPONSABILITAT SOCIAL DE LES EMPRESES

2006-10-03T03:42:00.000-07:00

Dijous i divendres passats vaig tenir l'oportunitat de participar en dues activitats de difusió i debat sobre la responsabilitat social de les empreses (rse). El dijous a la tarda a la meva ciutat, Vilanova i La Geltrú, i convidat per l'Adeg i el Centre La Paperera, vaig presentar les conclusions de l'Informe del Congrés dels Diputats sobre la rse. I divendres, vaig particpar a Barcelona en la jornada "Responsabilitat social empresarial, entre la voluntat i la norma", promoguda per ESADE i el Centre d'Estudis Econòmics i Socials.

En ambdues jornades van aparèixer idees interessants. A Vilanova, l'Eduard Brull, el brillant director general del Grup Qualitat ( una de les cooperatives més potents del país), em va preguntar si darrera la rse hi havia més conveniència que convicció. L'endema a Barcelona, Josep Maria Lozano, a qui li dec bona part de la meva visió sobre la rse, va respondre, millor que jo i sense saber-ho a la pregunta de l'Eduard. Tota decisió empresarial vinculada a la responsabilitat social, és el resultat de tres tendències: la compulsió, resultat de la pressió de la societat, del mercat, dels mitjans, dels riscos, la convicció de que allò que es promou és just i la conveniència per a l'empresa, en termes de negoci. Deia Lozano, que poc o molt quan una empresa inicia una política en aquest camp, les tres raons, amb més o menys intensitat, hi són.

A la mateixa jornada vaig escoltar, per primera vegada, a Tulio Rosembuj, Catedràtic de Dret Tributari de la UB, en una ponència, sens dubte brillant i clarament novedosa. Vinculava Rosembuj, l'auge del moviment de la rse a la irrupció amb força del comerç il.licit. Tràfec d'armes ,de persones, de drogues, blanqueig de diner, prostitució.el finançament del terrorisme global,... s'exten arreu amb la mateixa justificació que qualsevol activitat empresarial, la maximació dels beneficis econòmics. Cal parlar, doncs, de rse per buscar una nova i diferent legitimació de l'activitat empresarial que no sigui el pur i simple benefici. Em va semblar realment suggerent. I lliga amb una idea que defenso de fa temps: una societat democràtica no pot funcionar només amb la lògica del mercat, necessita de bastant més.

Carles Campuzano, diputat de CiU al congrés dels diputats

RESCAT DE PEATGES........ARA SÍ ¡ ¡ ¡

2006-09-29T10:09:00.000-07:00

Recordareu que el 16 de gener d’enguany ja vaig exposar la meva queixa en relació a la manca de memòria i oblit històric per part del govern del tripartit , respecte a quan estaven a l’oposició i exigien l’alliberament de rescat.

Res que veure amb l‘actitud que han tingut quan han assumit les responsabilitats publiques.

Fem memòria : Les accions de la Consellera Tura ,tocant el claxon per exigir l’aixecament de les barreres quan governava CIU, concretament a Mollet, respecte a la política executada per part del Conseller Nadal i del seu germà Manel Nadal, increment els peatges fins a 8’5 % darrerament, etc, etc.Tots ells del mateix partit PSC.

Ara Si, per fi......encara que sigui com a intent de cop efecte i pur electoralisme per part del PSC i del seu candidat, han arribat certs rescats i algunes rebaixes . El que es vergonyós per part del Sr. Montilla , es que intenti demostrar a la ciutadania que ELL només ELL ha tingut interès en aconseguir el rescat.

El Sr. Montilla hauria d’ensenyar a la ciutadania catalana , el document comparatiu que demostra clarament els 3 processos de negociació , Tripartit (abril 2005 ), Parlament (setembre 2005), Mas-Zapatero (gener 2006) .

Us adjunto la comparativa:

Proposta del Govern tripartit (abril 2005):

Disposició addicional primera

1. La inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya tendirà a equiparar-se a la

participació relativa del producte interior brut de Catalunya en relació al producte

interior brut de l’Estat, tenint en compte la compensació pels dèficits acumulats. El

còmput es realitzarà amb caràcter plurianual.

2. Una comissió, integrada per les administracions estatal, autonòmica i local, i

presidida per la Generalitat, programarà les inversions estatals en infraestructures,

amb una antelació mínima d’un mes a la presentació a les Corts dels Pressupostos

Generals de l’Estat i vetllarà pel compliment dels acords adoptats.

Text acordat pel Parlament (30/09/05):

Disposició Addicional Sisena. Inversions en infraestructures

1. La inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures ha de tendir a equiparar-se progressivament a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat, tenint en compte la compensació pels dèficits acumulats. El còmput s’ha de fer amb caràcter pluriennal.

2. S’ha de constituir una comissió, integrada per les administracions estatal, autonòmica i local i presidida per la Generalitat, que ha de programar les inversions estatals en infraestructures, amb una antelació mínima d’un mes a la presentació a les Corts Generals dels pressupostos generals de l’Estat i que ha de vetllar pel compliment dels acords adoptats.

Text vigent del nou Estatut (pacte Mas-ZP 20/01/06):

Disposició addicional tercera. Inversions en infraestructures

1. La inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives.

2. A aquest fi, s’ha de constituir una comissió integrada per les administracions estatal, autonòmica i local.

La disposició addicional tercera negociada entre Mas i Zapatero acaba dient que les inversions de l’Estat a Catalunya “poden emprar-se també per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives “.

Algú s’imagina què hauria passat si la proposta inicial del tripartit hagués prosperat en aquesta matèria ???

Doncs que simplement estaríem tendint a equiparar-nos durant tota la vida ¡ ¡ ¡

Totes aquestes qüestions de greuges territorials s’haurien de plantejar sense la urgència electoral i amb un pacte important de país per prioritzar els recursos que necessita el nostre País de manera urgent.

Montserrat Candini , regidora i candidata de CiU a Calella

Jo vull un president nacionalista

2006-09-28T16:56:00.000-07:00

Més enllà de les meves responsabilitats institucionals i focalitzant la meva condició de català, jo vull un president nacionalista. Catalunya necessita un president nacionalista. Un president que estimi una Catalunya amb els seus pros i els seus contres. Un president que vetlli pel bon nom de Catalunya a la resta de l'Estat i a la resta del món. Un president que no permeti que el president del govern de l'Estat estigui al balcó del Govern de la Generalitat. Un president que aposti per un govern estable sense baralles internes de gruix interminable. Un president que tingui una imatge que el nostre actual i respectable President Maragall ha estat incapaç de garantir.

Esquerra Republicana va entronitzar un president no nacionalista al capdavant del Govern de Catalunya. Jo, repeteixo que vull un president nacionalista. Esquerra Republicana, l'única opció juntament amb Convergència i Unió, que podia donar a aquest país un president nacionalista, va optar per donar-me un president no nacionalista, just al contrari del que jo vull. Amb això s'han acabat les opcions. O tripartit amb president més espanyol que mai, o CiU amb un president nacionalista.

Més enllà de la sigla política, repeteixo que vull un president nacionalista. O Artur Mas o president sucursalista d'Espanya. Artur Mas. Repeteixo, més enllà de la sigla CiU, Artur Mas és l'únic polític català que es pot erigir com a president nacionalista català. El que jo vull per Catalunya, un president que tingui mentalitat catalana.

Aquest espai ha estat etiquetat permanentment com a "espai convergent". Des de ser un dels primers blocs penjats al web de CiU, fins a la incorporació a la "xarxa convergent" passant per l'etiquetatge que n'ha fet en Saüll Gordillo o els mateixos fanàtics del tripartit que sovint visiten l'Efectes Oposats. Mai he demanat que se m'incorporés enlloc.

El meu pensament polític passa inevitablement per plasmar-lo en aquest espai. Però des del primer dia, aquest bloc ha pretès ser un espai que aglutinés qualsevol mena d'opinió, amb voluntat integradora i amb voluntat de crear una discussió que crec que és molt enriquidora quan no cau en el fanatisme que sovint ha caigut per part d'alguns visitants.

No puc evitar caure en la simpatia a un partit polític del que en formo part i al que a més represento en el món local. Però l'Efectes Oposats ha volgut ser un espai més que anés més enllà de les meves participacions polítiques.

Tinc la voluntat de no fer campanya a favor de CiU malgrat les meves implicacions personals. Vull fer campanya a favor de l'Artur Mas i a favor de Catalunya. Més enllà de Convergència i Unió hi ha Catalunya, i per tant, més enllà de la seriosa alternativa al tripartit, hi ha una única oportunitat d'aconseguir que un president nacionalista torni a governar el nostre país. El seu nom, Artur Mas, i per ell i especialment per la Catalunya catalana que tan desitjo, defensaré des d'aquest modest espai virtual, un president amb mentalitat de català.
Roger Pons, portaveu de CiU a l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat

L'escàndol polític de la Guàrdia Urbana

2006-09-28T05:15:00.000-07:00

Els jutges ja diran el que hagin de dir al respecte. La presumpció d'innocència és un bé bàsic de la nostra societat.

Ara, una cosa és la presumpció d'innocència i l'altre és admetre l'ocultació dels fets per part dels responsables polítics. L'escàndol de la Guàrdia Urbana no és l'escàndol de TOTA la Guàrdia Urbana de Barcelona, sinó el d'unes quantes persones.

El pitjor de tot plegat, el més trist és que els fets hagin prosperat amb un silenci que fa angúnia per part dels qui manen políticament el cos.

Per què el silenci?

Qui hi està implicat políticament?

Qui protegia qui?

Em sembla que els barcelonins tenim dret a saber què i qui hi ha al darrera de tot això, per salut democràtica, per no forçar que més gent senti una terrible fatiga quan sent arlar els servidors de la cosa pública.

Antoni Vives, director de la fundació Ramon Trias Fargas i vicesecretari de CDC

Canvi a ERC?

2006-09-27T15:48:00.000-07:00

Observo els darrers dies que ERC està fent un gir respecte els missatges que envia a la societat catalana en referència a la seva política d'aliances postelectoral, orientant-se clarament cap a un pacte amb CIU. Jo ho percebo així i crec que no sóc l'únic. Les declaracions de Puigcercós i Carod semblen anar encaminades a fer més planer el trànsit del tripartit cap a un acord CIU-ERC. Entenc que evidenciar-ho clarament seria tant com reconèixer allò que avui tothom sap -que l'opció estratègica que escollí ERC el 2003 no fou l'encertada - i que, per tant, la metamorfosi ha de ser suau.
No sé el grau de sinceritat que hi ha darrere les pistes, les insinuacions o els intangibles - que en política també hi compten, i molt - que hi ha en aquest posicionament que pressento cert. És clar que és molt millor que t'associïn a un projecte guanyador - com tot sembla presagiar que serà el de CIU - que no pas a un de perdedor - el del PSC -, però també és cert que em sembla veure-hi una certa actitud de despit d'ERC respecte els socialistes. Insisteixo, no sé què hi ha de tàctic i que hi ha de sincer. No ho sé, tot plegat potser són imaginacions meves, però tinc el pressentiment que a mesura que avanci la campanya això s'evidenciarà encara molt més. En aquest sentit, l'entorn d'ERC - opinadors, entitats - comença a moure's per afavorir un pacte nacional.
Des de CIU però, crec que no hem de badar ni deixar-nos seduir per cants de sirena incerts, i que ens hem de centrar en intentar aconseguir una gran victòria el dia 1 de novembre que ens permeti governar en solitari.
Ho anirem seguint.

Jaume Ciurana, regidor de CiU a l'Ajuntament de Barcelona i president del districte de Sarrià-Sant Gervasi

Enrique Múgica, grandíssim...

2006-09-25T15:01:00.000-07:00

M’he llegit el recurs d’inconstitucionalitat que el Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, ha presentat contra el vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ho he fet per feina, per les meves responsabilitats a la Comissió Constitucional, però ho he fet també perquè em bullin una mica les sangs i per recordar i recordar-nos que d’animals n’hi ha a tot arreu. El recurs ocupa més pàgines que el propi Estatut i els seus fonaments i la seva literatura político-vindicativa competeix esforçadament per arribar a l’alçada del crit “España se rompe” i “me duele España” que informa i presideix el recurs d’incosntitucionalitat presentat a finals de juliol pel Partit Popular. Aquest home insatisfet amb el seu llarguíssim pas per les institucions de l’Estat havia anunciat un recurs contra l’article referit al Síndic de Greuges però, i ara, és una esmena de totalitat és una impugnació general, és una gran tocada de violí aplaudida per aquell mig Madrid (a vegades sembla tres quarts o més) que està convençut de tota la mala imatge que de Catalunya han fet tres diaris i mig de la capital i alguns altres que ara no ve a compte detallar.

Múgica, el defensor dels ciutadans. Múgica, l’home que va dinar amb el general Alfonso Armada a casa de l’exalcalde i exconseller Antoni Siurana a Lleida poques setmanes abans del cop d’Estat del 23-F de 1981 i que tots els papers més decents sobre l’intent del cop d’Estat apunten que alguna cosa sabia, a títol individual o per delegació, de l’entrada dels tricornis al Congrés. Múgica, el socialista basc que pacte amb els joves socialistes sevillans en la clandestinitat per derrocar el secretari general Llopis en el congrés de Suresnes del PSOE. Múgica, el diputat des de la primera legislatura fent oposicions a ministre. Múgica, el ministre de dos anys i mig que va plorar el dia que fou destituït, Múgica, el defensor del pueblo proposat per Aznar en una jugada a la porteria dels socialistes. Exemple de com els premiats són agraïts fins al punt que els que avui vibren amb el recurs d’aquest espectre-alta institució de l’Estat són els populars. Ai, Múgica, com ha descol·locat els de Mariano Rajoy! Dimarts socialistes i populars, Ramon Jáuregui i Soraya Sáenz de Santamaría, estaven a punt de tancar un acord sobre l’Estatut d’Andalusia que suposava reconèixer, per part del PP, la licitut política d’alguns punts criticats en la tramitació de l’Estatut de Catalunya. Per exemple, estaven a punt de tancar un acord sobre el capítol de drets i deures, que és com reconèixer que en un Estatut hi pot haver-hi drets estatutaris. I, així, posar aigua al vi del recurs dels populars, que com sempre arriben tard i arrufant el nas. Però, ai las! Múgica desborda l’acord i remou les aigües de la política territorial com un Mobi Dick que paralitza i congela durant una setmana les feines del Congrés perquè els del PP decideixin què fan, si apuntar-se al seu club de suporters o passar pàgina de tants errors recents.

L’any passat el Congrés i el Senat van votar Múgica per un segon mandat de cinc anys. El vot és secret. Si el primer cop al Senat el vaig votar, desprevinguts com estàvem, l’any passat ja no el vaig votar. Com tampoc alguns dels seus companys socialistes, una mínima minoria, tot cal dir-ho. Amb cinc anys ja en vam tenir prou per veure quin peu calça. El Defensor del Pueblo, que ha de respondre a la figura d’una persona ponderada i institucional, és un dels cafres més importants que he vist en acció. L’anterior legislatura, en una conversa als passadissos del Palau del Senat, va deixar anar en una rotllana on la majoria el coneixíem d’un hola y adiós: “A mi lo que mas me gusta es masturbarme en la ducha”. Ho escric perquè molts del que estàvem a la rotllana ja ho han explicat. M’ha vingut aquella postal a la memòria perquè aquesta setmana aquest porc senglar de les institucions de l’Estat ha practicat l’onanisme nacionalista-ideològic espanyol amb llarg discurs polític i infumable recurs jurídic. Enrique Múgica, grandíssim onanista, a la dutxa i al despatx de Defensor del Pueblo. I encara li queden quatre anys d’exercici del càrrec!

Jordi Xuclà, diputat de CiU al Congrés dels Diputats per Girona

Immigració. Un problema cada dia més greu

2006-09-25T05:07:00.000-07:00

Responent a un comentari “anònim” de fa un parell de dies, que demanava propostes concretes, ara podria dir que CiU, que ja té a punt el seu programa, aposta per una política d’immigració basada en tres pilars. En primer lloc, una política clara d’integració, en la qual plantegem l’assumpció de drets i deures amb els nouvinguts, com a compromís d’arrelament amb el nostre país i com instrument que faciliti la seva integració en la nostra societat. En segon lloc, aposta clara per la contractació en origen, per tal de poder fixar el perfil d’immigració que més necessitem i que aquesta arribi a Catalunya amb uns mínims coneixements del país que els acollirà i de l’idioma que hauran d’utilitzar per relacionar-se. En tercer lloc, control de la immigració il·legal, lluita contra les màfies i el tràfic de persones.
I que, contràriament, els socialistes han tingut una política contradictòria i indefinida en matèria d’immigració, cosa que no ajuda en la recerca de solucions per afrontar amb garanties aquesta qüestió. La regularització extraordinària de l’any passat i la proposta a corre cuita sobre el dret de vot.
Però penso que estem davant un problema molt seriós, no només pels importants efectes econòmics i socials, sinó perquè es tracte d’una veritable tragèdia humana. Primer ens lamentàvem de les condicions com diàriament arribava a les costes d’Andalusia i Canàries, i ara Múrcia, un elevat nombre d’estrangers. Però ara hem vist com, després d’haver-se gastat tots els seus estalvis o endeutar-se per sobre de les seves possibilitats, ara els tornen al seu país sense diners ni per tornar a casa. Mentre això passa, els dirigents de la majoria dels països d’origen d’aquestes persones viuen de la corrupció sense que ningú hi faci res.
Personalment, preferiria no haver de parlar des d’una òptica de partit i veure com TOTES les forces polítiques, de la dreta i de l’esquerra, catalanes i espanyoles, són capaces de trobar solucions concensuades i no utilitzar aquests tema per fer campanya electoral. Moltes persones, especialment a Catalunya, treballen en ONG’s intentant ajudar als països del que hem anomenat tercer món, però en realitat aquesta feina és dels Estats i d’això no hi ha cap partit que en parli. Tampoc el meu.

Joaquim Fernández, portaveu de CiU a l'ajuntament de Mataró

La manca d'arguments

2006-09-22T08:57:00.000-07:00

El més normal és que quan acaba una legislatura, el Govern basi la seva campanya electoral en explicar tot allò que ha fet, això li otorga un clar avantatge sobre els altres partits, que només poden o bé criticar-ho o presentar les alternatives.

Doncs bé, a Catalunya sembla que estem vivint l'excepció a aquesta regla òbvia de la política. En no tenir arguments el Govern sobre el que ha fet, perque és tan escàs que només se'ls acut l'Estatut (que per cert s'ha fet al Parlament no al Govern, i amb constants pals a les rodes per part del PSC-PSOE), basen la seva campanya en altres aspectes.

I no hi ha res més perillós que un Govern sortint sense arguments d'obra de Govern, un Govern despullat i a sobre barallat. És llavors quan es fan servir altres armes de campanya, que quan no es tenen escrupols poden ser ben perilloses, a banda d'irresponsables i poc ètiques, és quan apareix l'anomenat "Estil Zaragoza" en referència a l'ínclit personatge representant del més absolut cinisme polític.

És llavors quan el tripartit, dirigits des de la maquinària per José Zaragoza, basa la seva estratègia en dues úniques armes, la guerra bruta i la mirada a un passat superat. Al primer front hi trobem els atacs contra l'Antoni Fernàndez Teixidó, arrel de que aparegui el seu nom en un racó d'un expedient per haver tingut de client un personatge que, sense ell saber-ho, va resultar ser un delinqüent. Que aparegui el teu nom en algun racó de paper és suficient perque els Zaragoza boy's ja actuïn.

L'Altre front és mirar al passat, i treure l'espantall del PP, d'un possible acord CiU - PP, un acord que a nivell de Generalitat no s'ha produït mai, doncs mai hi ha hagut consellers del PP a la Generalitat, ni n'hi haurà, mentre d'altres han fet directament President de la Generalitat al candidat d'un partit d'obediència espanyola.

Aquest front ha obligat a sortir l'Artur Mas cada dia, negant la possibilitat de qualsevol acord amb el PP, arribant a dir que seria un suicidi polític per CiU, fer-se l'harakiri etc... cada dia ¡¡¡

Els altres però oïdes sordes, a manca d'arguments Zaragoza, perill segur, brutícia segura, cinisme segur, victòria de CiU segura, perque l'arena polítca catalana no és l'espanyola amic Zaragoza.

Carles Agustí i Hernández, president de CDC a Gràcia i portaveu de CiU a l'ajuntament de Gràcia

Ha arribat l’hora de les polítiques d’Estat

2006-09-21T16:58:00.000-07:00

Des de la crisi, caos, vaga il·legal (digueu-ne com vulgueu) del passat 28 de juliol a l’aeroport del Prat, el traspàs i la gestió d’aquesta infraestructura és un dels punts més controvertits de la precampanya electoral.

Per que no quedi cap mena de dubte: Catalunya ha d’aspirar a tenir la titularitat o, com a mínim, el més important, el control de la gestió del seu principal aeroport.

No vull entrar en si això surt o no surt a l’Estatut, a la Constitució, al programa electoral de qui sigui o la conversa de passadissos de rigor que hi deuria haver l’altre dia al Congrés dels Diputats. Més enllà del context actual i de la picabaralla política, aquesta ha de ser una línia de treball indefugible per nosaltres.

Massa sovint vivim empresonats del dia a dia polític i toca, més sovint del què ho fem, aclarir els nostres horitzons. Més que reclamar competències a les que aspirem, cal, també, definir el què volem fer amb aquestes competències. Malauradament, si no tenim clars aquests objectius i horitzons, enlloc de nacionalistes ens hem convertit en uns “descentralistes” i, per aquest camí, podem acabar per portar la política de la gestió de proximitat fins a límits insospitats.

Comença a ser hora que, més enllà d’etiquetar un equipament com a Teatre “Nacional” de Catalunya, reivindiquem que a aquest Teatre Nacional dóna sentit i és una eina vàlida per a la consecució dels nostres objectius com a catalanistes. Comença a ser hora que, si volem convertir Catalunya en un Estat, comencem per definir que aquest Estat ha de tenir polítiques i estratègies pròpies que, entre d’altres àmbits, passin pel propi aeroport i la col·locació de Catalunya al Món.

El debat de les infraestructures és extens i polièdric: carreteres, línies ferroviàries i, també, entre d’altres, ports i aeroports. Més enllà del traspàs (que segurament vindrà) d’una competència determinada, ens toca començar a pensar des d’avui mateix quin sistema aeroportuari volem.

És prioritari superar l’actual model aeroportuari centralista i situar l’aeroport del Prat com una infraestructura a primer nivell europeu en el sí de l’arc mediterrani. I, més prioritari és encara, sens dubte, allunyar-nos de la fórmula actual i crear un consorci en el que operin la corresponsabilitat i l’equilibri entre el sector privat i l’interès general.

Genís Boadella, president de la Federació de Barcelona de la JNC

Fa una setmana que els semàfors no funcionen

2006-09-20T14:43:00.000-07:00

Hi ha situacions que semblen provocades per la desídia i el poc interès d'alguns regidors de govern, com el fet que faci una setmana que els únics semàfors de Sant Celoni no funcionin. M'han arribat correus demanant la dimissió del regidor de seguretat (Manuel Bueno), que si bé trobo que és excessiu si que hauria de donar explicacions sobre la seva actuació, o més ben dit, de la seva no actuació: perquè no hi ha hagut cap policia dirigint el tràfic en les hores punta durant aquesta setmana? Quins són els motius perquè encara no funcionin els semàfors?. La democràcia i la transparència d'un govern, encara que sigui municipal, es demostra donant explicacions. A veure si les dona!!!

Avui he entrat la següent instància en representació del Grup Municipal de Ciu:

El dia 13 de setembre va deixar de funcionar els semàfors que regulen el trànsit d'entrada a Sant Celoni en l'encreuament del carrer Doctor Trueta, Av. De la Pau i Santa Rosa, suposadament a causa de la pluja.

Una setmana després aquests semàfors continuen sense funcionar, el que està provocant problemes circulatoris en les hores puntes del matí i de la tarda a causa de l'elevat volum de cotxes que passen per aquesta cruïlla, sense que s'hagi habilitat cap mena de dispositiu especial de regulació del trànsit, a través de la policia local o sistemes alternatius, per regular la circulació de vehicles en les hores punta.

No sembla una resposta gaire correcta per part de l'Ajuntament de Sant Celoni que amb una setmana no hagi pogut arreglar els tres únics semàfors que disposa el municipi per regular l'elevat nombre de vehicle que circulen per l'entrada de ponent. Per contra, ens consta que altres municipis que han tingut problemes amb el funcionament dels semàfors ja els han solventat des de fa dies.

Per tot això, SOL·LICITEM:

1.- Que es reparin de forma urgent els semàfors de regulació del trànsit del carrer Doctor Trueta i que la Policia local s'encarregui de l'ordenació de la circulació de vehicles en les hores punta fins el seu correcte funcionament.

2.- Quins són els motius perquè amb una setmana encara no funcionen els semàfors del carrer Doctor Trueta?

3.- Quines mesures s'han pres per gestionar el trànsit en aquesta cruïlla mentre no han funcionat els semàfors?

Carles Mas, regidor de CiU a l'Ajuntament de Sant Celoni

Barcelonies

2006-09-19T15:45:00.000-07:00

Barcelonies és el títol del meu darrer llibre. Però Barcelonies també és una manera de viure la meva ciutat, una manera de relacionar-m'hi. Barcelonies és una manera de fer política que mira de ser personal, generada de dins cap enfora; i una manera de créixer, una manera de pensar, una manera de fer.

Avui escric per primer cop en aquest bloc i voldria que tot ell quedés impregnat de la flaire de les nostres barcelonies, que sonés amb el dring dels nostres carrers, amb els colors dels nostres somnis. Em sembla que la política catalana en general i la barcelonina en particular necessiten recuperar ambició nacional, voluntat de servei i capacitat resolutiva.

En els darrers anys hem vist i hem viscut en una ciutat i en un país que han tendit a degradar-se tant físicament com conceptualment. Tots hem constatat una altra vegada que els eslògans i les fotografies de catàleg turístic no serveixen per relligar comunitat ni per consolidar-nos com a nació. Caldrà treballar fort per redreçar el camí. A partir d'ara espero poder-ho comentar des d'aquest espai.

Antoni Vives, director de la fundació Ramon Trias Fargas

Salvador

2006-09-18T16:38:00.000-07:00

Cal anar-la a veure...

La pel•lícula que ens han regalat en Jaume Roures i en Manuel Huerga és d’aquelles que convé recomanar a tothom. I que caldrà projectar a les escoles, als instituts. Un exercici de memòria molt recomanable, i perfectament oportú. Les societats, com les tribus, han de conservar la memòria col•lectiva per progressar moralment o, si més no, perquè el present i el futur d’un país només és pot construir des del reconeixement del seu passat.

Comparteixo la crítica cap a aquells que parlen de memòria històrica amb una supèrbia que ofèn la intel•ligència. Especialment si ens en anem a la república i a la guerra civil, on ningú hauria de poder parlar amb orgull de tot el que van fer “els seus”. Però en el franquisme, o en el seu final tan ben retratat aquí, la memòria col•lectiva és la de tots els demòcrates. I per això és tan important recordar el que allò va ser. I, si cal, fer callar amb imatges de poder arbitrari, de repressió, de sang i de tortura, a tots aquells qui encara avui dubten de si han de condemnar la dictadura, de si és oportú menysprear amb repugnància els seus símbols que fins fa quatre dies han acompanyat tristament la vida espanyola.

I de fet, com acrediten les imatges del títols de crèdit mentre escoltem a Lluís Llach, tenim tants motius per seguir amb aquell “I si canto trist”. Perquè mentre escric aquestes ratlles, hi ha una gran quantitat de Salvadors Puig Antich podrint-se a presons d’arreu del món. A Egipte. A Marroc. A Xina. A Guantànamo. I en llocs remots que ni sabrem anomenar. Alguns amb gent que es mobilitza per ells, com a la Barcelona i l’Espanya del 1974. Altres, afegint el silenci i la indiferència a la ignomínia del poder arbitrari i injust.

Si Salvador serveix com exercici de memòria, ja anirem bé. Però si a algú li desperta el seus sentiments en el present, anirem millor.

Ignasi Guardans, diputat de CDC al Parlament Europeu

Aeroport

2006-09-17T07:10:00.000-07:00

L'episodi de la moció de l'aeroport del Prat fa evident i referma el que dèiem ahir: l'elecció del dia 1 de novembre és entre Catalunya o Espanya. Entre els que creuen en el país i els que no hi creuen.

On era Montilla durant la votació? Va marxar ! No hi era ! No s'atreví a votar en contra mentre manava als seus diputats del PSC que si que ho fessin ! Quin lideratge, quina valentia ! I Hereu ? Algú ha sentit el nou alcalde rebel·lar-se, indignar-se, lluitar, protestar per aquesta nova negativa del PSOE ? No. A Barcelona, tot segueix igual. I Clos ? No havia de dir res al respecte, el Ministre de Turisme i ex-alcalde la ciutat ?

Amb el canvi de Maragall per Montilla, de Montilla per Clos i de Clos per Hereu, el pes i el lideratge i la influència dels socialistes catalans i de les institucions que governen a Catalunya- és a dir, totes - ha, senzillament, desaparegut. I no és que abans fos gran cosa, però és que ara és més subsidiària que mai.
Jaume Ciurana, regidor a l'Ajuntament de Barcelona

Montilla i Acebes units en contra de la cessió de la gestió de l’aeroport del Prat

2006-09-15T09:28:00.000-07:00

Pepe Montilla, candidat del tripartit a la Generalitat, i Ángel Acebes van unir ahir esforços per rebutjar la proposta de Convergència i Unió de què les institucions catalanes tinguin una participació decisiva en la gestió de l’aeroport del Prat. Un cop més, els socialistes i populars han fet un front comú contra Catalunya i han evidenciat així que qui pacta amb els populars són ells, els socialistes, amb Pepe Montilla al capdavant en contra dels interessos dels catalans.

És trist veure com el PSc és cada cop més una sucursal del PSOE i no té cap mena d’influència sobre aquest per defensar una visió oberta i plural de l’Estat. Aquest fet evidencia que el PSc amb Pepe Montilla al front té una submissió absoluta i mesella als dictats del PSOE.

Salvador Grifell, militant de CDC

Recuperem la Diada

2006-09-14T14:42:00.000-07:00

Com cada any, he participat dels actes de la Diada Nacional del passat 11 de setembre.

Descriure l’11 de setembre i el seu significat en quatre línies és pràcticament impossible. Però, sens dubte, quan dic que he participat en els actes de la Diada, em refereixo a que he participat en honorar els morts que van defensar Catalunya i les seves institucions a la Guerra de Successió; malaguanyat el dia que uns quants van fer triomfar el missatge aquest del no sé quin caram de festa popular i de trobada lúdica dels ciutadans.

La Diada i la seva celebració ha estat objecte de més d’una controvèrsia els últims anys. Especialment, per la creació de l’acte institucional al Parc de la Ciutadella. Un poble que honora els morts en la seva defensa vol dir que recorda la seva història. Vol dir que vol ser digne en el seu present i en el seu futur; digne d’aquells que, en definitiva, ho van donar tot pel seu país. Sens perjudici de l’aportació a la celebració que l’acte al Parc de la Ciutadella suposa, que ningú oblidi que, a la Barcelona que exerceix de capital de Catalunya, és mitjançant l’ofrena floral al monument a Rafael de Casanova com els catalans han recordat i fet honor a la seva història.

Ja em va doldre en el seu moment aquesta desviació d’atenció cap al Parc de la Ciutadella. Però, aquest any especialment, encara em va doldre més la ruta creada amb balles i agents dels Mossos d’Esquadra per dirigir l’accés dels partits polítics al monument a Rafael Casanova per una via alternativa a la que feien servir la resta d’entitats per fer la mateixa ofrena.

Hi ha dos punts que crec interessants per la reflexió:

Primer: és realment xocant que mentre uns honoren els morts pel poble, n’hi hagi uns quants que, uns metres al costat i com si fossin aliens al motiu de l’ofrena, es dediquin a escridassar a tort i dret al·legant qualsevol motiu que justifiqui la xiulada; a la vista dels fets d’aquest any, que els retrets no tinguin res a veure amb la dignitat nacional i el patriotisme dels que fan l’ofrena sembla que no és cap impediment.

I, segon: encara és més xocant que, davant del fet anterior, algú s’hagi empescat una via alternativa d’accés al monument pels polítics per evitar-se així l’escridassada. Si els d’abans no són conscients de la frivolitat i la lleugeresa del seu acte, aquest algú tant imaginatiu ha perdut el nord pensant que hi ha ciutadans de primera i de segona.

De cara a l’any que ve, seria d’agrair que, d’una banda, els habituals de l’escridassada s’ho plantegin: cada any el mateix numeret no els portarà a instaurar el dia de l’escarni contra els polítics on uns quants entenem i volem conservar el significat de l’11 de setembre. D’altra banda, també, qui cregui –polític o no- que no podrà suportar els xiulets, que sigui honest i, enlloc de buscar noves fórmules, que exerceixi la seva llibertat i no vagi a l’ofrena al monument.

Genís Boadella i Esteve, president de la Federació de Barcelona de la JNC.

L'"equidistància" i l'1 de novembre.

2006-09-13T14:38:00.000-07:00

"Aequus" és una paraula llatina d'etimologia incerta; originàriament tenia un significat físic "quelcom pla (en sentit horitzontal) sense ondulacions". La seva accepció primera fou la d' "igual, que no penja de cap costat", que també prengué el valor moral de "just", "imparcial".

"Equidistància"és una paraula introduïda al llenguatge polític català per ERC a la campanya de les eleccions nacionals del 2004, abandonada quan formà part del Govern socialista i posada de nou en circulació amb vigència fins a l'1 de novembre proper. ERC no ha volgut dir-se partit "frontissa" sinó que ha adoptat el mot "equidistància" com si aquest atorgués a la seva estratègia per arribar a formar part d'un govern una pàtina honorable d'imparcialitat.

D'eixa manera ERC s'ha ubicat en un punt del pla ideològico-polític delimitat per CiU i PSC-PSOE que se situa a la mateixa distància d'ambdós partits. És a dir, ERC és a la mateixa distància ideològica del nacionalisme català que del nacionalisme espanyol, malgrat que la seva definició sigui la d'un partit que aspira a la independència nacional. Quines són les afinitats amb el PSOE (PSC és tan sols unes sigles sense contingut ) tan essencials que el mantenen a la mateixa distància que amb CiU ?. Quines són les que té amb CiU?.

Si la societat catalana el dia 1r. de novembre amb els seus vots dóna la majoria parlamentària a CiU, partit nacionalista, i atorga prou vots a ERC per a formar i enfortir un Govern nacionalista, aquell haurà de deixar de vanar-se d'ésser equidistant, haurà de decidir què és, i haurà de traduir a la pràctica política el significat del vot i confiança dels seus electors, molts dels quals com molts del de CiU són els únics que volen per a la nació un Estat propi.

Què ens passa als nacionalistes catalans, en quina llengua parlem que no ens entenem ?...

Carme-Laura Gil, diputada de CiU al Parlament de Catalunya

ENTRE MIGUEL POVEDA I CASTELLTERÇOL

2006-09-12T14:07:00.000-07:00

Ahir , onze de setembre, va tornar a ser un dia intens. Assistència a l'acte institucional de la Diada, al Passeig dels Til.lers. Correcte. Sobri, mancat potser de fibra. I amb un cert desordre a la tribuna de convidats. En tot cas, ha fet bé en Mas a l'afirmar que un Govern de CiU mantindrà el format bàsic de l'acte institucional de la Diada que ha promogut el President Maragall.

A la tarda anada a Castellterçol, convidat per l'alcalde, en Manel Vila, a fer el discurs institucional de la Diada des del balcó de la Casa- Museu d'en Prat de la Riba. és la segona vegada que ho faig. L'anterior vegada fou el 1995, crec recordar. Té un punt d'emocionant i solemne. Per a quan un any Prat de la Riba, es preguntava algú fa uns mesos. Toca, en la mesura que el catalanisme i Catalunya encara "vivim" de la feina política i intel.lectual d'en Prat.

I a la nit, al Liceu, els 50 anys de la fundació d'Intermon. En Poveda, súblim amb la seva "Boca seca", poema de Narcís Comadira. El dia de la presentació del seu disc "Desglaç" em va emocionar.

Sentiment i raó. Catalanitat de pedra picada i empelt. solidesa de les institucions i sensualitat en l'estimació del país. Poveda i Prat de la Riba. Una bona Diada.

Carles Campuzano, diputat de CiU al Congrés dels Diputats i President de la Mesa del Consell Nacional de CDC

11 de setembre del 2006

2006-09-11T16:43:00.000-07:00

Avui es pot parlar de diversos 11 de setembre més recents (Allende, Torres bessones...). N’hi ha que ho prefereixen, per no parlar d’aquest, del nostre... Però a nosaltres sobretot ens toca de recordar el “nostre” 11 de setembre -l’11 de setembre de 1714-. És un 11 de setembre molt més llunyà en el temps. I és lògic que amb el pas dels anys ens anem oblidant del significat i de les conseqüències que va tenir. La guerra de successió va ser, recordem-ho, un conflicte internacional en el que Catalunya va prendre part. La caiguda de Barcelona l’11 de setembre d’aquell any, amb més de 4000 morts, va suposar la pèrdua de llibertats i una forta repressió de la llengua, de la cultura, de les universitats, etc… va ser, diguem-ho clar, un intent d’acabar definitivament amb el país. A Catalunya –com en d’altres països- també hi ha hagut un abans i un després d’un 11 de setembre. La coherència de posició de Catalunya en aquell conflicte va ser una qüestió i una decisió d’una gran alçada moral i exemplar en la història d’Europa… Va ser una qüestió de conviccions, més que d’interessos.

Quan un poble veu amenaçats els seus drets civils i polítics, les seves llibertats, el seu model de vida, és lògic que reaccioni defensant els seus signes més clars d’identitat, les seves institucions, els seus símbols. És una qüestió de supervivència. És aquest sentiment de poble, de comunitat, i l’existència d’un conjunt de valors compartits que ens ha permès sobreviure els difícils embats de la història.

L’11 de setembre ha de ser una oportunitat per a l’exaltació de valors com la democràcia, la llibertat i els drets col·lectius. I també un dia per a reflexionar i consolidar un patriotisme sa, cívic, pacífic i cohesionador.

En segon lloc, hem de veure l’11 de setembre com una data que ens recorda la fragilitat del que tenim… la democràcia, la convivència, el relatiu benestar econòmic, els nostres drets nacionals… Són béns que ens han costat molt d’assolir i de consolidar. Als catalans, la llibertat i un marc mínim de drets nacionals ens ha costat molt d’aconseguir i de mantenir. I quan dic fragilitat no estic dient que nosaltres –la societat catalana en el seu conjunt- no haguem estat capaços de crear un espai suficientment sòlid de convivència, benestar i reconeixement. N’hem estat de capaços, d’això no hi ha cap dubte. El que estic dient és que avui, com ahir i com demà, existeixen i existiran riscos i dificultats que haurem de bandejar (tema immigració).

Però, més enllà d’això, perquè celebrem l’11-S? Hi ha, naturalment, un motiu de caràcter històric. Es tracta de recordar un dels fets més nuclears de la història moderna de Catalunya. Però l’11-S és més que una data històrica amb un abans i un després. És, sobretot, un símbol. I els símbols són importants per a les persones i per als col·lectius no només perquè són motiu de celebració i per a consolidar la seva memòria compartida, sinó perquè –degudament actualitzats i interpretats- poden tenir un sentit útil per a nosaltres, avui.

Els símbols tenen un sentit i una interpretació universal i atemporal, vàlids per a les generacions de tots els temps –també per a les d’avui-, que han de saber actualitzar-los i llegir-ne el rerafons a partir de les condicions i la vivència del present. Els símbols –basats molt sovint en episodis històrics reals- són un element de cohesió necessari. Tots els pobles en tenen.

Què ens pot dir, avui, l’11-S?, com l’hem d’interpretar perquè tingui sentit per a nosaltres, avui? Ens parla, per exemple, de l’esperit de represa de Catalunya, de la voluntat permanent de començar de nou, de renovar-se, de respondre als nous reptes que van apareixent i afrontar-los amb valentia, perseverança, responsabilitat, confiança i optimisme malgrat les dificultats. L’11 de setembre de 1714 ens dona un missatge sobre el que suposa l’ètica del compromís i la coherència amb els propis ideals: acceptar i assumir-ne les conseqüències.

Què defensaven els catalans del 1714?: unes llibertats, un paper propi de Catalunya en el concert internacional i europeu, unes institucions, una llengua i una cultura, una voluntat d’ésser… Tot això ho hem de continuar defensant avui encara dintre d’un marc democràtic i en un context d’integració política europea. Ha variat el context històric, social i polític, això és evident. Però els objectius de fons són si fa no fa els mateixos. I els riscos, si fa no fa, són els mateixos, encara que actualitzats: la ceguesa, la intolerància, el despreci per la pluralitat i a la diferència, la por, l’acomplexament, la manca d’orgull, la poca autoexigència, el desprestigi (de vegades buscat), etc.

L'Onze de Setembre –en definitiva- avui també ens diu una altra cosa: que hi ha moments en què un poble ha d'estar disposat a assumir riscos per a defensar allò que creu que és necessari per al seu futur. Avui afortunadament els riscos no són bèl·lics sinó polítics i socials, però hem de ser capaços d'assumir-los, fugint de vegades d'una excessiva comoditat o resignació, si volem que Catalunya tingui futur -és a dir-, que els catalans tinguem futur.

ü Reconstruir la casa gran del catalanisme per assolir una segona gran transformació del país i la societat... Perquè?... per arribar a la plena sobirania.

La celebració de l’11 de setembre ha de ser un compromís: el compromís que hem de possible transformar l’esperit d’unitat i de comunió d’una Diada com aquesta, amb una gran oportunitat de futur.

Montserrat Candini, candidata de CiU a l'Ajuntament de Calella

Bona diada

2006-09-11T07:15:00.000-07:00

Bona diada a tothom!

Rubianes, Gallardón i l'Hereu de Clos

2006-09-10T12:49:00.000-07:00

Un cop més el PP ha demostra que no li calen masses excuses per ensenyar les dents. Fins i tot, l'acalde de Madrid Alberto Ruiz Gallardón que feia aquells discursos dient que els catalans ens "manca mentalitat oberta, universal i cosmopolita"

i que semblava una de les cares "amables" del PP s'ha covert de glòria avui amb la prohibició de l'espectacle de Rubianes a Madrid.

És cert que Rubianes va fer unes manifestacions que pels guardians de la "unidad de destino universal" és un sacrilegi. Però si els catalans haguéssim de vetar algú cada vegada que fa una manifestació en contra nostra no es podria escoltar ni llegir cap diari de Madrid.

Avui també ha estat el dia del relleu a l'alcaldia de Barcelona. Un relleu que es fa per tercer cop sense passar per les urnes. Un relleu que es fa per garantir les quotes de poder d'un projecte polític, el del tripartit, que està absolutament esgotat però que aguanta a cop de cotxe oficial. Quin dia s'adonaran que per governar un país o una ciutat com Barcelona cal més que el ciment de l'ambició de poder?. Sense projecte, sense idees, sense il·lusió, sense vocació de servei no val la pena fer política. Potser per això es cau en l'absurd d'una "monarquia" hereditària que arriben a votar fins i tot els republicans.

Per cert, avui Clos també ha jurat el càrrec de Ministre d'Indústria, i com no podia ser d'altra forma ha jurat el càrrec com a Ministre de Justícia, Comerç i Turisme.

Roc Fernández, regidor d'ensenyament, política lingüística, comunicació institucional i segon tinent d'alcalde de Sant Feliu de Codines

Perquè la cultura no interessa al tripartit municipal?

2006-09-07T14:37:00.000-07:00

La probable designació de Carles Martí com a nou tinent d’alcalde i, previsiblement, nou home fort del govern municipal fins a les eleccions del mes de maig, planteja, de nou, la mateixa pregunta que ens férem amb el seu antecessor al càrrec, Ferran Mascarell, quan dedicava més temps a fer de portaveu municipal que no pas a la regidoria que aleshores ostentava. Per què a aquest govern tripartit li interessa tan poc la cultura de Barcelona ? No vull fer ara un balanç de la política cultural del govern socialista a L’Ajuntament de Barcelona, basti dir ara que la que havia de ser la legislatura de la cultura – alcalde Clos dixit – s’ha saldat de forma ben discreta.

Vull doncs posar l’accent en un altre aspecte: algú es creu que es pot fer bé de regidor de Ciutat Vella, regidor de Cultura i de tinent d’alcalde ? Jo he estat regidor de districte i sé fins a quin punt aquesta és una feina absorbent – és com si fossis alcalde d’una ciutat, en el meu cas, de 130.000 habitants – i fins a quin punt no tens una infrastructura humana i pressupostària proporcionada a les necessitats. Si a més, li afegeixes la feina de regidor de Cultura i de tinent d’alcalde – que suposo que comportarà que hagi de coordinar diferents àrees municipals – és evident que no es pot fer tot. Almenys, no es pot fer de la manera que jo entenc que s’ha de fer, és a dir, amb rigor i amb coneixement de les decisions que prens.

Qui s’estudiarà els temes a la regidoria de Cultura ? Qui prendrà les decisions per portar-les a la signatura del regidor ? Qui farà la feina de visionar, imaginar nous reptes per la cultura de la ciutat? Jo no vull que els polítics – encara que siguin els adversaris – posin les polítiques en mans de gestors. Un govern no és una gestoria. Un govern és un govern. Desconfio tant dels polítics que diuen que ells no fan gestió com dels gestors que diuen que no fan política. Entenc que en segons quins nivells de representació politica, el contacte amb el dia a dia és més esporàdic i més delegable,... però no havíem quedat que la política municipal era la més propera als ciutadans ?

Amb aquest nomenament es fa evident que al PSC i a Jordi Hereu li interessa molt poc la cultura i molt el control del regidors del seu mateix grup i dels ressorts de la maquinària municipal.

P.S. M'agradaria esplaiar-me en les explicacions que el regidor Carles Martí va utilitzar per justificar l'elecció d'Elvira Lindo - a qui considero una excel·lent escriptora i periodista en llengua castellana - com a pregonera de la Mercè. Impressionant. És cosmopolita i moderna. Martí, quan va succeir-me com a regidor del districte de Sarrià-Sant Gervasi, una de les primeres decisions que va prendre fou donar de baixa el districte de la subscripció del diari Avui. Un servidor - seguint el que havien fet els meus antecessors -rebia La Vanguardia, El País, El Periódico i l'Avui. La pregunta que ens hem de fer és , si Lindo enlloc d'escriure a El País escrivís a l'Avui, seria cosmopolita o Martí la consideraria provinciana i tancada ?.
Jaume Ciurana, regidor de CiU a l'Ajuntament de Barcelona (a la foto)

Feina feta

2006-09-05T14:28:00.000-07:00

La pàgina web de la UPF(Universitat Pompeu Fabra) explica que l'ex-conseller del DURSI (dissolt del PSC) de CiU i economista Andreu Mas-Colell, ha estat escollit secretari general del Consell d'Investigació Europeu

04/09/06Andreu Mas-Colell, elegit secretari general del Consell Europeu d'Investigació
El Consell Europeu d'Investigació va nomenar el 30 d'agost Andreu Mas-Colell, catedràtic d'Economia de la UPF, com a secretari general de l'European Research Council (ERC) des de juliol del 2009 fins al desembre del 2011. Aquest organisme independent de nova creació iniciarà la seva activitat el proper 1 de gener del 2007, com a part del Setè Programa Marc de la Unió Europea. Estarà integrat per científics i serà el responsable del finançament dels projectes de recerca científica de la UE.
El president del Consell Europeu d'Investigació, Fotis Kafatos, va destacar les reixides iniciatives de Mas-Colell en la seva etapa anterior com a conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya (2000-2003), especialment pel que fa a l'establiment de l'ICREA (Institut Catalana de Recerca i Estudis Avançats), una innovadora fundació pública per incorporar al nostre país els millors científics a nivell internacional.
Com a secretari general, el professor Andreu Mas-Colell, garantirà el funcionament coordinat del Consell, així com també supervisarà l'aplicació del programa de treball que decideixi el consell científic, òrgan del qual en formen part dos espanyols més: Manuel Castells, expert en Societat de la Informació de la Universitat Oberta de Catalunya, i el neurobiòleg Óscar Marín, de l'Institut de Neurociències d'Alacant.
Andreu Mas-Colell és actualment un dels economistes catalans amb major projecció i prestigi internacional. Va exercir de catedràtic d'Economia a la Universitat de Harvard (1981-1996) i com a professor d'Economia a la Universitat de Califòrnia a Berkeley (1972-1980), als EUA.

Obrim

2006-09-04T15:18:00.000-07:00

Aquest post neix amb la voluntat de ser un altaveu per tots els bloggers i blocaires que tinguin afinitats amb CiU.
El nom "xarxa de blocs convergents" es refereix al fet que això és un mitjà de difusió de l'ideari de centre social-liberal i nacionalista de Convergència Democràtica de Catalunya, però això no vol dir que blocaires d'Unió (formació amb qui hem compartit més de 20 anys de fer política) i persones afins com Jordi Cabré hagin de quedar excloses.
Aquest és un bloc que farà el possible per anar millorant i aglutinant idees, i donarà cobertura a tot el nacionalisme ja sigui d'esquerres, liberal, o socialdemòcrata que encara que no representi l'ideari de CDC es pugui moure en l'òrbita del partit majoritari al Parlament de Catalunya, sense agenciar-se ningú que no s'hi senti identificat.
I per començar, un record per Jaume Rafart (fundador de CDC) i Jaume Tubau (regidor de Ciu a l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès) en pau descansin.

MAL SERVEI A LA QUALITAT DEMOCRÀTICA

2006-09-04T15:14:00.000-07:00

Estic d’acord amb Artur Mas quan diu que: La “pràctica socialista” de substituir alcaldes a mig mandat no és el millor servei a la qualitat democràtica. Maragall “va posar a dit” a Clos a mig mandat, com Narcís Serra ho havia fet amb ell i, de la mateixa manera, ara volen situar a Jordi Hereu d’alcalde. Un regidor desconegut per la majoria de barcelonins, que aprofitarà l’alcaldia només per situar-se millor de cara la futura campanya electoral.

El mateix passa a Mataró. A les darreres eleccions municipals, els socialistes van presentar un candidat cansat, sense idees, però conegut per tothom. Aprofitant uns Eleccions Generals, Manuel Mas va anar a Madrid, com a Diputat a Corts. D’aquesta manera, el futur candidat ha tingut tres anys per donar-se a conèixer. Però, encara que no representi cap inconvenient legal, és un engany als ciutadans, doncs en les votacions, l’elector veu en el cap de llista l’alcaldable que la formació política a la que fa confiança presentarà.

Per Joaquim Fernández, portaveu de Ciu a l'ajuntament de Mataró

Vida alternativa

2006-08-29T15:46:00.000-07:00

Veient el fenomen de les cases okupades i del moviment antisistema, de l’ànsia de revolta i fins i tot de protagonisme provocador en determinats grups de joves, penso que podria haver-hi una causa més psicològica que veritablement racional o ideològica. De ben segur que hi ha algú que hi lluita, que hi manté un ideal, encara que sigui un ideal equivocat o de pobres fonaments. Però hi ha d’haver alguna cosa més, no s’explica tanta gent cremant contenidors a Gràcia només perquè no se senten representats amb el sistema polític i econòmic. El que em fa por, veritable pànic, és que es tracti de simple avorriment.

És possible que no tinguem prou amb res. Que ja no ens conformem amb res, que no en tinguem prou ni tan sols amb la vida mateixa. Hi pot haver contribuït la televisió, la tecnologia, l’excés d’informació, fins i tot l’excés de ficció. Tenim un bon grapat de joves més capficats en passar la pantalla del videojoc que en passar la pantalla de la vida, per la senzilla raó que la vida pot ser avorridíssima, a banda de dura, feixuga i lletja. Cremar un contenidor o llençar una pedra al policia és alguna cosa més que una càrrega contra el sistema: és una fugida de la mediocritat, de la vulgaritat i la rutina. És una reivindicació de la personalitat pròpia, potser una personalitat infantil i estúpida, però diferent i alternativa. És per això que sovint detectem tanta gratuïtat en els actes i manifestacions okupes: perquè ja no es tracta de reivindicar idees sinó de reivindicar-se, a seques. Viure una aventura, construir alguna cosa original, demostrar que hi ha una forma alternativa de viure. Pitjor? Segurament. Equivocada? És molt probable. Perniciosa? Sens dubte. Però genuïna, inconformista, decidida a buscar alguna cosa més. Hi ha d’haver alguna cosa més per a mi.

És clar que, plantejat així i si això és veritat, es tracta d’una roda perversa. Perquè entestats en buscar alguna cosa més per a les seves pròpies vides, s’obliden automàticament de l’efecte que té tot plegat en la vida dels altres. El fenomen okupa pot ser una de les millors mostres de l’individualisme del nostre temps. I per tant el jove antisistema podria ser, paradoxalment, el producte més directe del model actual de liberalisme.

Jordi Cabré, publicat el 8 de juliol de 2006 pel centre Jordi Pujol

Trancripció del discurs d'Artur Mas: Catalunya sense límits (II) 21 de novembre 2005

2006-08-29T15:02:00.000-07:00

1
Transcripcions del discurs
• Artur Mas,
president de CiU
2
Em complau molt poder afirmar que allò que es va dir, s’ha fet. Avui
Catalunya disposa d’un projecte nacional potent i ambiciós. El nou
Estatut, aprovat per una sòlida majoria al Parlament, presentat a les
Corts Generals i en plena tramitació.
Ens sentim orgullosos d’haver contribuït decisivament a la demanda
més ambiciosa que Catalunya ha fet en clau nacional en el transcurs
dels darrers tres segles. Una demanda que no suposés una ruptura o
un trencament amb l’Estat i la Constitució, sinó una clara evolució a
l’alça.
Ho dic sense cap afany de protagonisme especial i menys encara de penjar-nos
medalles.
De fet, el procés del nou Estatut no només no ha finalitzat, sinó que circula en
aquest moment per la seva fase més compromesa, delicada i decisiva. Després
m’hi referiré breument.
Si faig referència al compliment dels compromisos formulats ara fa tres anys és
perquè enllaça amb el fons de la conferència d’avui: parlar de les actituds
bàsiques i de les prioritats principals que han de configurar la Catalunya dels
propers anys. M’avanço afirmant que si volem anar bé, no perdre
pistonada i progressar de debò cal un canvi de mentalitat a fons per
part del conjunt de la societat catalana, que passa per recuperar
valors que ens són propis i per arriscar en la proposta de les solucions.
En aquest sentit, una primera conclusió que lliga amb el procés de l’Estatut:
Catalunya ha d’actuar amb ambició, sense complexes i sense
autolimitacions innecessàries. En tots els terrenys.
Consti que no parlo d’instal·lar-se en la utopia; parlo de fugir de la
resignació.
3
Parlo també de treure’ns de sobre aquella sensació que hem d’anar demanant
perdó a cada cantonada per ser el que som i per defensar allò que és nostre.
En el fet que acabés sortint un Estatut nacionalment potent del Parlament de
Catalunya hi creia poca gent. ¿ Com es podia combinar l’interès d’un partit
socialista a Catalunya íntimament vinculat al PSOE i estretament vigilat per ell,
amb la posició d’una Convergència i Unió situada a l’oposició després d’haver
guanyat les eleccions i amb la paella pel mànec en el tema de l’Estatut?
El manual deia que l’Estatut no podia sortir bé. És a dir, o que no veuria la llum
o que seria molt prim. Va passar just al contrari: va sortir, i amb prou ambició
nacional tal com s’encarreguen de recordar-nos des de la resta d’Espanya dia si,
dia també.
Jo no els puc parlar per boca del partit socialista. Desconec quines raons els
van portar, en la intimitat, a dir que si.
Si fos veritat allò de “la cara és el mirall de l’ànima”, alguns cops tinc la
sensació que no estan convençuts del que van fer. El que compta, però, és que
finalment van dir que si.
En canvi, si que els puc parlar, amb més coneixement de causa, del paper
decisiu de CiU.
La nostra actitud es pot resumir així: hi creiem; ho volíem; sabíem on calia
anar; estàvem disposats a arriscar.
D’aquí se’n deriva la segona conclusió: la por al fracàs equival a renunciar
a l’èxit. Dit amb altres paraules: no pot guanyar qui no està disposat a
perdre.
4
Crec que aquest concepte també va més enllà de l’Estatut, i
necessitem anar-lo estenent a altres estadis de la nostra societat.
Una reflexió final sobre l’Estatut, que em sembla obligada per les circumstàncies
que vivim, l’atmosfera que ens envolta i les passes que hem de donar. A partir
d’ara, què passarà?
Ja s’imaginen que una resposta definitiva, a hores d’ara, no la podem donar.
Hi ha massa incògnites sobre la taula. Massa interrogants.
Ara bé, algunes respostes parcials si les podem avançar.
Primera. Passi el que passi a Madrid, acabi com acabi el procés, hi ha
una fita que no s’esborra i que queda pel futur: la proposta
d’autogovern i de finançament que el Parlament va aprovar el 30 de
setembre. Amb gairebé el 90% de vots afirmatius.
Aquesta proposta no té marxa enrera. Catalunya ha marcat el seu full de
ruta en matèria de poder polític i de finançament, ha fixat un horitzó.
Com a país, sabem on volem anar i ho hem dit. Ara cal no renunciar-hi. Tant de
bo ho aconseguíssim tot a la primera; però potser no tindrem més remei que
arribar-hi per etapes. Els propers tres o quatre mesos seran decisius en aquest
sentit i sortirem de dubtes. Insisteixo però, que passi el que passi el full
de ruta marcat el 30 de setembre s’ha de mantenir. Convergència i
Unió el mantindrà.
Tothom intueix que ens movem entre les tisores dels que ens volen retallar i les
llances dels que ens volen fer caure. El camí a Madrid és estret i perillós; però
paga la pena intentar-ho, recorre’l i arribar fins al final. A veure quin paisatge hi
trobem, al final del camí. En poc temps, sortirem de dubtes.
5
Recordo que en les converses amb el President del Govern central, apareixia
per part meva un argument recorrent: si no podem obtenir el que volem i
necessitem, serà perquè no se’ns deixa arribar-hi, no perquè nosaltres
hi renunciem com a país.
No ens volem trobar en el futur amb arguments que hem viscut en el passat:
“no reclaméis ahora aquello que no pedisteis cuando podíais”.
Segona. Anem a la negociació a les Corts amb la ferma i prioritària voluntat
d’arribar a acords, però disposats a dir que no si cal. Hi ha un sol escenari que
no contemplem: dir que sí a un Estatut que no signifiqui un avanç substancial
respecte de l’Estatut actual. Dit d’una altra manera: no podríem dir que sí a un
Estatut que quedés lluny de la proposta feta pel Parlament de Catalunya.
Volem dir que sí, però no a qualsevol preu.
Algú em dirà, amb raó, que què significa un avanç substancial o no quedar-se
lluny de la proposta feta per Catalunya. La resposta, òbviament, sempre serà
subjectiva. Ara bé, al final del procés hi haurà una conclusió que serà objectiva i
vinculant: el vot del poble de Catalunya en el referèndum preceptiu sobre
l’Estatut.
Tothom faria bé de no oblidar aquest “petit detall”: qui dicta la
sentència definitiva en el tema de l’Estatut som els catalans. Tots els
catalans amb dret a vot. I aquesta és una sentència que un cop
dictada no té recurs possible.
Tercera i última. CiU ha estat decisiva per marcar a Catalunya el nivell de
l’Estatut i per tant el referent de futur de l’autogovern i del finançament. Hem
estat legalment, aritmèticament i políticament decisius. No hem estat els únics
decisius, però sí els més decisius. Aquesta força vinculant no la tindrem a
Madrid. No som, a partir d’ara, aritmèticament determinants. No dic això per
treure’ns responsabilitat de sobre, per fugir d’estudi, sinó per descriure la
6
realitat en els seus justos termes. Molt hipotèticament, es podria donar, fins i
tot, un pacte entre socialistes i populars per imposar-nos un Estatut molt
disminuït. Ho veig altament improbable, no tant perquè alguns socialistes no ho
desitgin, sinó per l’actitud desafiant, barroera i obstruccionista de la direcció del
Partit Popular.
Amb més lògica, en canvi, podria donar-se que la majoria del tripartit a les
Corts aprovés l’Estatut. Tenen vots suficients.
Ara bé, crec no equivocar-me si els dic que, més enllà de l’aritmètica
parlamentària, la posició de CiU serà políticament determinant. Cada dia que
passa veiem més clar, i notem amb més intensitat, que serà així.
Un Estatut que sortís de Madrid sense el vot de CiU perdria
consistència i credibilitat. Tant a Catalunya, com a Espanya. A
Catalunya per la nostra condició de primera força política. A Espanya
per la nostra marca de qualitat acreditada durant molts anys i per la
confiança que malgrat tot generem.
Es demostra, un cop més, que la història dóna moltes voltes i que res no és
definitiu de manera permanent. A ulls d’alguns partits polítics, CiU ha passat en
dos anys de ser un problema que calia aïllar a esdevenir una solució que cal
incorporar. Mira per on, fèiem nosa i ara fem falta. També en aquest cas, a
Catalunya i a la resta d’Espanya.
Els vull dir que som conscients de la responsabilitat que tenim, i que
l’exercirem. Ho vàrem fer en el tràmit de l’Estatut a Catalunya, ho
farem en el tràmit de l’Estatut a Madrid. Nogensmenys, he d’afegir-hi
que de la mateixa manera que assumim la nostra responsabilitat,
exigirem responsabilitats a qui pertoqui si l’Estatut falla per manca de
resposta d’aquells que n’han alimentat les expectatives; a Catalunya i
a Espanya.
7
Abans de passar a la part central de la meva exposició, voldria fer una darrera
reflexió Catalunya endins. Sé que hi ha a Catalunya persones molt diverses que
en la seva habitual relació amb la resta d’Espanya pateixen incomprensions,
reaccions de menyspreu i fins i tot en algun cas aïllat d’una certa hostilitat.
A totes elles els vull dir que sempre resulta incòmode i antipàtic reclamar per a
un mateix; però que no reclamem res al que no tinguem dret. No reclamem res
que no necessitem com a país i com a societat, si volem treballar amb garanties
pel nostre futur col·lectiu.
Tal com vaig tenir ocasió de recordar solemnement a Madrid, no reclamem
privilegis. Qui tot el que és ho deu al seu propi esforç, com és el cas de
Catalunya, no acostuma a demanar privilegis, perquè no li calen. Demanem
eines per treballar. Amb l’Estatut, Catalunya no demana peixos, sinó
canyes de pescar. El dia que tothom reclami canyes de pescar i no
peixos, ens costarà menys de fer-nos entendre.
Avui no els parlaré tant de programes concrets, sinó de valors i d’actituds. Al
començament de la meva intervenció els deia que per fer front als temps
vertiginosament canviants que vivim, i a les noves realitats de tot ordre, ens cal
un canvi de mentalitat en profunditat. Intentaré que s’entengui quines són les
parets mestres de la nostra visió de Catalunya i de la societat, parets que
lògicament determinaran l’estructura de la nostra futura obra de govern.
Canvi de mentalitat no significa alterar els principis i les arrels del nostre
projecte polític i de país.
De fet, allò en què creiem roman inalterable des de la creació de Convergència i
Unió.
8
Creiem en Catalunya. En el país i en la gent. Creiem en la llibertat dels pobles i
de les persones, i en la defensa de la identitat. Creiem en la creació de riquesa i
en la lliure iniciativa i empresa com a factors de benestar. Creiem en la justa i
equitativa distribució de la riquesa, i en la promoció de la persona, perquè per
sobre de qualsevol altre concepte, fins i tot de la pròpia pàtria, hi ha la dignitat
humana.
Creiem en la convivència com a valor suprem de funcionament de la societat, i
en la família com a nucli bàsic de la seva articulació. Creiem en la cultura com
a vehicle d’integració de persones, també de persones d’orígens diferents, i com
a factor de tolerància i de formació integral de l’ésser humà.
Ara bé, el repte és com empeltem aquests valors en la societat actual i com els
adaptem als canvis trepidants dels nostres temps. Precisament aquí és on
entrem de ple en el terreny de les actituds i les prioritats que ens cal reformular
si de veritat volem adaptar-nos als canvis i aprofitar-los.
Ara fa exactament dos anys es van celebrar les darreres eleccions catalanes. El
lema dels nostres adversaris principals era el canvi, genèricament proclamat.
Ara sabem, havent transcorregut temps suficient, que no era aquest el canvi
que Catalunya necessitava i segueix necessitant.
Per una raó molt senzilla: el canvi és bastant més, de fet molt més,
que una simple substitució d’unes sigles polítiques per unes altres. No
és el mateix canviar per ocupar el poder que canviar per liderar les
transformacions que el país requereix. Em referiré a aquest segon tipus de
canvi, que no té connotacions electorals a curt termini però que respon molt
més als moviments de fons de la nostra societat i dels nostres temps.
El canvi de mentalitat que propugnem serà generacional, o no serà.
L’any 1980, amb la recuperació de la Generalitat definitiva i l’adveniment de la
democràcia, també va ser així. El canvi el va protagonitzar la generació de la
9
transició. Es varen fixar uns objectius de país, i durant dues dècades en bona
part s’han assolit.
Ara bé, més enllà del component generacional, qui va liderar el canvi de
principis dels vuitanta i tot el projecte que se’n va derivar va ser qui millor va
entendre i qui millor va saber interpretar la Catalunya real. De fet, els
sentiments, els anhels i les prioritats de la gent. Del país real.
Ara tornarà a passar el mateix. No vull que aquesta intervenció tingui un to de
crítica política; ans al contrari, vull que tingui un to de proposta de país. Em
limito a dir, però, que crec que estem en temps de pròrroga política. Quan la
pròrroga finalitzi, el destí del nostre país el pilotarà qui millor connecti amb la
Catalunya real, no sempre coincident amb la Catalunya oficial. El mateix
fenomen que va succeir ara fa un quart de segle, adaptat a la Catalunya d’avui.
Reprenc, amb això, el fil central del què us volia dir. El procés de l’Estatut ha fet
emergir dues qualitats, dues actituds que cal estendre arreu de la nostra
societat, i que es poden resumir així: hem de saber actuar amb ambició de país
i sense complexos, i hem d’assumir que si ens fa por fracassar no assolirem els
èxits que estan al nostre abast.
Consti que quan dic això no proposo d’instal·lar-nos en la pura utopia. Es pot
tenir ambició de país i córrer riscos, tocant de peus a terra. Tocar,
però, de peus a terra no significa mirar a terra. Es pot tocar de peus a
terra i al mateix temps mirar de front, o mirar ben amunt. Aquesta
actitud és exactament el què pretenem que faci seva la societat
catalana en l’ampli ventall de comportaments en què es manifesta
qualsevol societat moderna. Espero que el procés de l’Estatut fet a
Catalunya es converteixi en un far que guiï la Catalunya del futur en
totes les manifestacions de la seva rica realitat.
10
A aquestes dues qualitats de l’ambició nacional i de la capacitat d’assumir riscos
n’hi afegeixo una tercera, sense la qual les dues primeres són una closca sense
fruit: la de la seguretat en nosaltres mateixos. La de la confiança en el
què som com a poble i en les nostres possibilitats col·lectives.
Hi ha polítics que es passen la vida reclamant que es confiï en ells; “feu-nos
confiança” és un eslògan tan repetit com, a criteri meu, equivocat. Jo
prefereixo mil vegades més reclamar a la gent que tingui confiança en
ella mateixa. Aquesta afirmació entra de ple en un concepte bàsic que
m’agradaria saber transmetre i que forma part del nucli del nostre pensament:
no es tracta tant de delegar responsabilitats, sinó d’assumir-les.
Admeto que el que us dic pot anar una mica, o bastant, contracorrent.
Tanmateix, com que hi crec fermament, m’aventuro a endinsar-m’hi.
Catalunya no s’ha forjat al llarg de la seva història a base de confiar en uns
poders públics preestablerts i de delegar-los la construcció del país.
Malauradament, hem sigut durant gairebé tres segles un poble sense
institucions pròpies d’autogovern, excepció feta dels ajuntaments, els quals per
la seva pròpia naturalesa i funció no tenen la força d’articular el conjunt de la
col·lectivitat.
Aquest fet ens ha tancat portes, i també ens n’ha obert. En qualsevol cas, ha
conformat una societat que s’ha fet a si mateixa, sense esperar una especial
protecció. En paraules molt planeres, ens hem acostumat a fer més la feina que
no pas a fer-la fer per altres.
Segurament aquesta circumstància històrica, gairebé vital, ha fomentat un
excés d’individualisme que ens ha servit per progressar materialment però que
ens ha afeblit identitàriament i per tant col·lectivament.
El cert és, però, que aquesta aptitud d’assumir responsabilitats i de no delegarles
sistemàticament apareix en els temps actuals com un actiu molt
11
determinant, si el sabem fer entrar en joc. Consti que no menystinc en absolut
la necessitat de comptar amb institucions fortes que tinguin poder i l’exerceixin.
Si promovem el nou Estatut és precisament amb aquesta finalitat: per tenir com
a catalans més poder polític i més i millor autogovern.
Per resumir-ho en una sola frase: creiem en els governs forts, però no en
els governs omnipresents.
El pitjor govern que pot tenir un país és aquell que ho vol controlar tot
però que no decideix res. I el millor és un govern que decideix en allò
que només a ell li correspon i que confia en la iniciativa i la
responsabilitat de la societat a la que serveix.
Que cadascú tregui, d’aquesta afirmació, les seves pròpies conclusions.
Us avanço el que pot semblar una paradoxa de cara als propers mesos: quan
més autogovern aconseguim per Catalunya, més la Generalitat haurà
de promoure la cultura de la responsabilitat compartida entre poders
públics i societat. I posar-la en pràctica.
Sóc conscient que aquesta manera d’entendre el país pot resultar incòmode per
a alguns i, tanmateix, atractiva per a molts d’altres. Així ho espero. En
qualsevol cas, no vull que Catalunya es transformi en un país de
súbdits obedients que ho esperen tot de les seves institucions, sinó
que es mantingui com un país de persones madures i responsables.
Que es comporten com a tals, i que són tractades com a tals. Després
m’hi referiré amb una mica més de detall.
Abans, però, voldria obrir un parèntesi sobre una altra condició per reforçar la
seguretat en nosaltres mateixos com a poble; en el que som i en el que
representem. Em refereixo a la defensa i, sobretot, a la promoció de la nostra
identitat col·lectiva. De la nostra personalitat catalana.
12
No podrem actuar amb la seguretat i convicció que ens cal si no confiem en el
conjunt de la societat; però tampoc si reneguem del què som. El caràcter d’un
poble el dóna la seva identitat, entesa com a acumulació de sediments
dipositats pel corrent de la seva història i de la seva cultura, i també com a
forma d’ésser i de comportar-se col·lectivament.
El que us dic sobre la identitat no us ho dic solament com a
catalanista o com a nacionalista; us ho dic com a català. Els
nacionalistes tenim una especial sensibilitat i prioritat pel
reforçament de la identitat; però no n’hem de ser els únics defensors.
La personalitat de Catalunya és un afer de tots els que configurem
Catalunya.
No em refereixo, ni apel·lo estrictament al patriotisme. Fa poques setmanes
vaig tenir ocasió d’explicar en el Congrés dels Diputats que la pàtria no respon
principalment a uns límits geogràfics, sinó al territori més íntim i finalment més
autèntic de les emocions i dels sentiments. Les pàtries reals són les pàtries
sentides i no les que preveuen les lleis.
En aquest sentit, hem de ser molt conscients que a Catalunya hi ha moltes
persones que tenen pàtries compartides. Aquesta vivència no els fa, en cap cas,
menys ciutadans de Catalunya. Ara bé, tothom que hagi fet de Catalunya el seu
país per viure-hi i per quedar-s’hi, ha de ser cridat a defensar els valors i trets
comuns que ens han configurat com a poble i dels quals tothom, poc o molt, en
gaudeix. Ningú pot abdicar d’aquesta identificació amb el país. Per una raó ben
simple: perquè tots aportem individualment algun sediment al delta comú que
configura la personalitat pròpia del país, i perquè tots ens beneficiem dels
valors de la identitat compartida. Si tots hi aportem i tots en traiem profit, ¿no
ens correspon a tots enfortir i promoure aquesta identitat catalana?
Afegeixo que no només ens correspon, sinó que ens convé a tots fer-ho així.
Catalunya es troba, com molts altres països avançats, en una situació de
13
trànsit. Encara no sabem molt bé com sortirem de ben parats, o de no tan ben
parts, de fenòmens tan sacsejadors de la realitat com són la globalització
econòmica i cultural, la immigració i el capgirament de les estructures
demogràfiques i del treball. El que si sabem, però, és que per fer front a
aquests megareptes ens caldrà molta energia co·lectiva. I, no ho dubteu, la
font principal d’energia ens vindrà dels nostres referents culturals acumulats i
compartits. Una identitat forta, que no vol dir rígida, és el que més seguretat
ens pot donar com a poble. Si en els propers anys hem de fer, col·lectivament,
una ascensió difícil, millor que anem ben calçats.
Fa pocs dies, en una conversa amb el President de la Fundació Ramon Trias
Fargas, en Vicenç Villatoro, vaig retenir unes paraules seves que reprodueixo
aquí perquè combinen claredat de concepte i força literària: “Llengua, història,
cultura, no són presons, no són ni tant sols pesades motxilles que hem de
transportar mentre ens toqui per pur sentit de la responsabilitat històrica. Són,
en aquests moments, un actiu, una oportunitat, un valor a l’hora d’afrontar els
reptes nous i de guanyar la cohesió social. Els països que tenen aquest tronc
central fort han resolt millor aquest problema que els que han optat pel pur
relativisme. Amb una única condició: que aquest tronc central sòlid fos prou
flexible i prou obert. Que no es convertís en una muralla ni en una cuirassa”
No fa gaires dies, davant de la convulsió que va significar la revolta social a
alguns barris de ciutats franceses, vam sentir el President de la República
afirmar que França patia una crisi d’identitat. Ignoro si va ser una definició
exacta o simplement per sortir del pas. Intueixo, però, que darrera de les
paraules de Chirac hi havia un rerafons de lamentació i d’autenticitat. Potser el
problema rau en què França ha deixat de creure en ella mateixa; o que hi creu
d’una manera retòrica, però no prou conseqüent.
He agafat l’exemple de França perquè s’entengui que quan parlem d’identitat
col·lectiva no pensem només en l’idioma. Els que cremaven cotxes parlaven
francès i tenien nacionalitat francesa. Potser, però, ja no confien en França.
14
Perquè la identitat, a més de llengua i cultura en sentit estricte, és també la
suma d’uns valors compartits i, com us deia, sedimentats: a casa nostra,
significa cultura de l’esforç, oportunitats de promoció individual, creativitat,
obertura mental i física cap a l’exterior, solidaritat, tolerància, cultura del diàleg
i del pacte.
Ens podem permetre el luxe de no defensar tot això? Jo crec, sincerament, que
no.
Ambició de país, assumpció de risc sense temor al fracàs, seguretat en
la nostra personalitat com a poble: heus ací tres actituds que em
semblen del tot decisives de cara al canvi de mentalitat amb el que
Catalunya i els catalans hem d’enfilar aquests primers tombants del
segle -i del cicle- que fa ben poc vàrem encetar. Aplicarem a fons
aquests conceptes en la nostra futura obra de govern.
Hi afegeixo ara una quarta actitud que ha de presidir, a parer nostre, la societat
del futur i que afecta de ple a l’àmbit social i al benestar. Em refereixo al dret
a triar, també en el camp dels serveis bàsics que conformen la
societat del benestar. El dret a triar, i tot el que se’n deriva, apunta
directament al cor de la pròpia condició de l’ésser humà: la llibertat
individual; la llibertat de la persona.
El dret a triar ha d’impregnar prestacions i drets tan fonamentals com
l’educació, la salut, l’assistència social i els ajuts a la família.
Els governs socialdemòcrates que millors èxits tenen a Europa aposten
clarament per aquesta via. Regne Unit i Suècia apareixen com exemples
reeixits. Estan canviant els seus models amb el noble objectiu de preservar i
eixamplar el seu benestar, sobre bases noves. I estan guanyant la batalla.
Governs no socialdemòcrates, sinó liberals, també han emprés aquest camí i
se’n surten bé. Dinamarca i Finlàndia en serien bons exemples.
15
Són països que revisen a fons els paràmetres clàssics de l’estat del benestar
sorgits a partir de la reconstrucció, després de la segona guerra mundial.
En canvi, altres països amb governs de signes diferents que estan ancorats en
els paràmetres de fa cinquanta anys, l’únic que fan és retallar ajuts socials i
debilitar per tant el propi benestar que haurien de saber protegir.
Catalunya està especialment ben preparada per agafar el bon camí. Ara bé, el
camí no ens vindrà donat sense més, l’hem de saber enfilar nosaltres.
El dret a triar no apel·la exclusivament a la llibertat de la persona,
sinó també a la seva maduresa. Els poders públics han de saber
tractar a la societat com a gent adulta; han d’oferir serveis i distribuir
equitativament els recursos de tots, però no substituir a la persona en
el seu legítim dret a triar. Quan tries et pots equivocar, però és quan
realment exerceixes la teva responsabilitat i fas ús de la teva llibertat.
Si la gent, en totes les seves pautes de consum i d’inversió, poden escollir entre
opcions diferents, perquè no ho han de poder fer en els serveis d’interès públic
que tant afecten la qualitat de les seves vides i la dels seus familiars?
La majoria de la societat reclama serveis de qualitat, i li és bastant indiferent
qui presta aquests serveis.
El debat de fons no descansa en la dicotomia entre prestació pública o privada.
Aquest és un debat segrestat i contaminat per apriorismes ideològics que
adulteren l’arrel de la qüestió.
Un exemple ben actual: la discussió sobre la nova llei d’educació. Amb aquesta,
ja n’haurem tingut cinc en menys de vint-i-cinc anys. La LOECD, la LOGSE, la
LODE, la LOCE i ara la LOE. Un ball de sigles, i una nova batalla partidista
entorn d’un tema absolutament vital i neuràlgic per a les properes dècades.
16
Aquesta manifesta incapacitat de posar-se d’acord a Espanya contrasta
fatalment i dramàticament amb els informes que tota mena d’institucions
europees i internacionals ens aboquen sobre l’eficàcia i la qualitat del nostre
sistema educatiu: unànimement ens recorden que no anem prou bé. De fet,
ens situen gairebé a la cua de l’Europa desenvolupada.
No vull caure en l’error de dir que res s’ha fet bé, o que tot està per fer. Seria
profundament injust. Tampoc ens podem autoenganyar, però, pensant que no
hi ha res a canviar.
Tony Blair, que ha fet de l’educació un dels temes bandera dels seus tres
mandats consecutius, ho definia de la següent manera en el darrer congrés del
partit laborista: “ we know what makes a good school. Good leader-ship ; great
teachers; strong discipline; a love of learning”. És a dir: sabem el que fa una
bona escola: bon lideratge; bons mestres; forta disciplina; gust per aprendre.
No cal que manllevem aquesta definició en els seus termes exactes. Però potser
faríem bé de retenir-ne l’esperit.
És compatible aspirar a tenir una bona escola i conseqüentment un bon sistema
educatiu sense mestres més ben preparats, sense reconeixement de la seva
funció social, sense autoritat per exercir-la, sense autonomia real a les escoles
i amb un marc legal que altera cada dos per tres els paràmetres i els plans
educatius sense encarar-se decididament amb les mancances i dèficits reals? La
resposta és no.
Segur que els recursos que s’inverteixen en educació són insuficients. Segur
que si Catalunya no tingués el dèficit fiscal que pateix podríem i hauríem de
destinar més diners a l’ensenyament.
No oblidem, però, que tant o més important que els diners és el model.
17
De fet, el model que pretenem implantar, comporta anar progressivament cap
al xec escolar. L’Administració aporta els diners, la família tria l’escola sense
més limitacions que l’oferta i els serveis disponibles.
El mateix que comento per a l’educació sobre el dret a triar, serveix per a molts
altres serveis d’interès públic: els ajuts a les famílies per tenir cura dels infants
en edat pre-escolar; els ajuts a les famílies amb persones grans que necessitin
atenció, sigui a casa o en una residència; els ajuts a les famílies amb persones
discapacitades; les persones amb risc d’exclusió social; les persones amb
dificultats d’inserció laboral. I un llarg etcètera.
L’única excepció parcial la constituiria la sanitat, que per raons d’urgència i
d’immediatesa requereix un tractament específic. Tanmateix, una bona part de
les consideracions que he fet i d’altres que faré a partir d’ara valen també per a
la sanitat.
Fixeu-vos que lluny està tot això de la discussió estèril entre prestació pública o
privada.
L’Administració ha de planificar, recaptar els diners, distribuir-los i garantir la
prestació, la qualitat i l’equitat del servei.
I si ho creu oportú, ha de poder prestar directament el servei, fent escoles,
hospitals, residències o llars d’infants.
Ara bé, qui pot negar a la iniciativa privada o al teixit associatiu que faci també
escoles, hospitals, residències o llars d’infants? Ningú.
Si de debò volem un país de qualitat, amb un creixent nivell de
benestar universal per a tota la població, cap energia o iniciativa de la
societat ha de ser ignorada o desaprofitada. Ans al contrari, ha de ser
tinguda en compte i integrada.
18
El dret a triar aplicat sense reserves és, deixeu-m’ho dir, socialment just i
èticament obligat. Primer, perquè aposta pel binomi llibertat-responsabilitat de
la persona; segon, molt important, perquè hi ha gent que aquest dret l’ha
pogut exercir sempre: les persones amb més possibilitats econòmiques. I
nosaltres volem garantir de totes totes que d’aquest dret en gaudeixi tothom,
independentment del seu nivell de riquesa. També la gent amb menys
possibilitats.
Catalunya té l’estructura i les condicions per jugar a fons la carta d’aquest
model. No hi ha gaires societats europees, ni de la resta de l’Estat, que
acumulin una experiència tan densa i positiva d’articulació del benestar sobre la
base de la corresponsabilitat entre públics i privats. No desaprofitem aquesta
avantatge, perquè el món avançat va en aquesta direcció. No ens quedem
atrapats en les gàbies ideològiques que els nous temps i les noves exigències
de la societat aniran fossilitzant.
Tanmateix, el canvi de mentalitat i de model que defensem en la configuració
de la societat del benestar i en la relació entre poders públics i ciutadania
comporta altres conseqüències.
El dret a escollir requereix una àmplia oferta de serveis. I per tant,
competència. La competència no ha de fer por. Estimula iniciatives, fa més
racional l’ús dels recursos econòmics i reporta beneficis a l’usuari, destinatari
final de les polítiques de benestar. Competència significa que en la prestació de
serveis educatius, sanitaris, socials, familiars i d’altre mena hi pot haver
iniciativa pública, iniciativa associativa sense ànim de lucre, i també iniciativa
privada estricta. Aquest ventall, lluny de combatre’s, s’ha d’estimular per part
del Govern. Sense demagògia, amb decisió i sabent que fent-ho apostem per
persones més lliures i més ben ateses. Sabent, també, que apostem per enfortir
el benestar i no per debilitar-lo.
19
El dret a triar comporta competència; i aquesta requereix autonomia. No es pot
exigir resultats a una organització i al mateix temps tenir-la lligada de peus i
mans. No es pot demanar a una unitat quirúrgica, a un centre de salut, a una
llar d’infants, a un centre de treball per a discapacitats o a una unitat d’inserció
de persones que porten temps a l’atur, no se’ls pot demanar que competeixin
en el seu sector, per oferir bons serveis, si no se’ls atorga un alt grau
d’autonomia per prendre les seves pròpies decisions i responsabilitzar-se’n. Una
cosa va amb l’altra. No es poden destriar si volem que el model funcioni bé.
Estem creant unes societats en les que a base de voler-ho controlar tot
s’acaben escapant les coses realment importants.
En els darrers temps i de manera creixent hi ha organitzacions molt diverses i
sovint de no gran dimensió que han hagut d’agafar una persona per atendre el
volum de burocràcia en augment. Tot això passa, paradoxalment, en l’època
d’internet i en l’era digital.
Tanmateix, l’autonomia que defensem no vol dir instal·lar-se en el campi qui
pugui i escapar a tota mena de control; tot seguit m’hi referiré. Significa
simplement tractar les organitzacions, públiques o privades, com a entitats
madures que saben el que es porten entre mans.
Dret a triar, competència, autonomia. Manca, però, una darrera pota perquè el
model no trontolli. El control, per part dels poders públics, que els requeriments
es compleixin a satisfacció de l’usuari. La garantia de l’accés per a tothom i de
la qualitat.
Estem parlant de serveis bàsics d’interès públic, que conformen l’essència d’una
societat del benestar. Amb això, com comprendran, no s’hi juga. Aquí és on
necessitem uns poders públics que es facin responsables que les garanties
funcionen a la perfecció. L’Administració és l’única legitimada per a dur a terme
20
aquesta tasca. No necessitem una Administració controladora fins l’últim detall,
però si una Administració garantista del que és essencial.
Del que acabo d’explicar és fàcil deduir-ne que la pròpia Administració ha
d’experimentar una transformació considerable en la línia de reforçar molt les
unitats d’inspecció dels serveis d’interès públic. Si els poders públics han de ser
garants de la qualitat dels serveis que reben els ciutadans, els correspon dotarse
de la capacitat d’inspecció i de control necessària per fer bé la seva tasca.
Dret a triar, competència, autonomia, control públic. Heus ací un
model renovat en la seva concepció, més ajustat als nostres temps i
més capaç de garantir la qualitat dels serveis essencials que rep una
persona en una societat avançada.
Qualitat i accés universal, és a dir, que tothom hi pugui accedir en igualtat de
condicions i independentment del seu nivell d’ingressos. No és això el què ens
demana la gent? Doncs ara que hi som a temps oferim solucions noves i
viables, prenguem les decisions que calgui i d’aquesta manera ens estalviarem
en el futur les retallades en les prestacions socials que altres països més rics
que el nostre estan aplicant amb creixent intensitat.
El canvi de model que defensem té una finalitat primària: més
benestar per a tothom. Ens ha costat massa avançar en el nostre
benestar col·lectiu, encara insuficient per a força gent, com perquè
l’immobilisme o els prejudicis ideològics acabin frenant allò que cal
seguir impulsant i estenent.
Fa més de deu anys Suècia així ho va entendre. I va reaccionar. Ja veieu que
agafo un exemple gens sospitós de debilitat en el compromís amb el benestar
col·lectiu.
21
M’he volgut esplaiar en tot l’àmbit del benestar perquè s’entengui que
la nostra aposta neix d’un compromís ètic. En algun moment
precedent he dit que la dignitat humana està per sobre del concepte
mateix de nació.
Com a nacionalistes, ens identifiquem amb la nació, en el nostre cas
amb Catalunya, per la via de la nostra història mil·lenària, la nostra
llengua, la nostra cultura, en definitiva la nostra personalitat; la nació,
però, també la nostra, es legitima cada dia en la mesura que és capaç
d’oferir progrés i dignitat a cada persona que la integra.
El canvi de mentalitat que propugnem ha d’impregnar també el progrés
econòmic i la creació de riquesa. A ells cal aplicar igualment les actituds ja
esmentades de l’ambició, de l’assumpció del risc i de la seguretat en nosaltres
mateixos. Hi afegeixo, però, una altra actitud que em sembla decisiva:
l’obertura mental, la flexibilitat mental necessària per entendre què
està passant al món i com ens afecta. I com hem de reaccionar.
Em permeto encetar aquesta reflexió sobre la nostra economia amb una breu
història publicada en un llibre relativament recent del periodista Enric Tintoré.
Diu així: “A finals dels anys quaranta, tot just acabades les dues sagnants
guerres –la civil i la mundial-, un home de gran prestigi en el sector tèxtil de
l’època, que comprava i venia la majoria de grans produccions que sortien dels
telers catalans, va reunir els quinze primers fabricants del moment, entre els
quals hi havia les il·lustres famílies de tota la vida, i els va dir el següent: A
Europa, les grans guerres s’han acabat per sempre. No guanyareu més calés
fabricant per als exèrcits en lluita. Manchester ha quedat arrasada per les
bombes. És el moment, doncs, d’organitzar-se per convertir-nos en la capital
tèxtil del món. Si a partir d’ara deixeu de fer-vos la competència, cadascú
s’especialitza en un sol tipus de teixit i fa grans produccions, Europa i el món
seran nostres. Serem una de les grans potències econòmiques del futur.
22
Tots els presents es van engrescar, van dir que sí, van aprovar el pla, es van
repartir produccions i se’n van anar a la seva fàbrica. Al cap de sis mesos,
aquest home de gran prestigi en el sector tèxtil, que comprava i venia la
majoria de les grans produccions que sortien dels telers catalans, va tornar
a reunir els il·lustres fabricants i els va dir: No heu complert el pacte.
Cadascun de vosaltres està enganyant el del costat. Ningú no fa les grans
produccions que vam acordar i tots teniu telers en marxa per fer-vos la
competència entre vosaltres mateixos. Així no anirem enlloc. En el futur,
quan Europa es recuperi de les cendres, serà tard per reaccionar. No serem
mai res i en el futur podeu acabar arruïnats i amb les fàbriques tancades”
D’aquesta ressenya no se’n pot treure una lliçó literal, però sí una conclusió
general. Hem de saber interpretar bé el que passa en cada moment i actuar
en conseqüència. Abans que sigui massa tard.
Fa molts menys anys el president Jordi Pujol va llençar la consigna “el
nostre món és el món”. Es pot dir amb més paraules, però no es pot dir
millor.
Molta gent s’interroga sobre la globalització, la mundialització o com se li
vulgui dir. Sobre els seus efectes, per altra part cada cop més visibles. Ens
podem interrogar molt sobre aquest fenomen, però no per això l’aturarem.
El que cal és fer-hi front, i treure’n els rèdits possibles; que són molts.
¿Algú es pensa que en un món on cauen les barreres de tota mena el
proteccionisme té algun futur en comparació amb un món obert i un mercat
lliure? La resposta és que no.
¿Algú pensa honestament que immersos com estem en l’era de la circulació
en temps real de la informació i de la comunicació, l’era de la digitalització,
l’era en què la potència d’un microxip es duplica cada divuit mesos, algú
23
pensa de veritat que el futur passa per posar portes al camp del nostre
sistema econòmic?
Xina, en menys de deu anys, i l’Índia, en no gaire més de vint, s’hauran
transformat en economies de capçalera mundial. Juntes tenen 2.500 milions
de persones, més del 90% de les quals tenen rendes cinc vegades inferiors
a les europees. En canvi, la seva població sumada representa cinc vegades
la de l’Europa ampliada.
Aquesta és la realitat. No la podem ignorar. El que cal és adaptar-s’hi.
¿Per què Catalunya no ha de poder fer front i fer-se un lloc en l’economia
global?
¿Per quina raó Catalunya va poder liderar amb èxit la revolució industrial del
segle XIX i bona part del XX i no ha de poder fer el mateix en aquesta nova
etapa?
Què teníem aleshores que no tinguem ara?
Abans el nostre mercat era Espanya. Ara són Europa i el món. No és, doncs,
millor ara que abans?
Se’m dirà que abans teníem un mercat interior protegit contra la
competència exterior i ara naveguem a mar obert. Cert. Tanmateix, no és
menys cert que quan ara farà vint anys vàrem ingressar a la Unió Europea
s’alçaren moltes veus de fort neguit sobre el què passaria, i els resultats són
en canvi altament positius.
Abans no teníem unes institucions d’autogovern a Catalunya estables en el
temps, i ara les tenim. No és millor doncs ara que abans? Durant dècades i
dècades teníem una proporció molt petita de la població que podia accedir a
24
l’educació. Ara tothom pot adquirir una formació de base que millora l’actiu
més important que té qualsevol societat, la seva gent, el seu capital humà.
¿No comporta, aquest fet, un enfortiment de les nostres capacitats i de la
nostra creativitat?
Creure que ara som més dèbils que abans és un greu error. Un error que
podria provocar una lesió en la nostra autoestima i en les nostres
possibilitats de futur, també en el terreny econòmic.
Si som més forts i anem més ben equipats, on rau, aleshores, el nostre
desafiament?
El nostre desafiament principal són les nostres debilitats interiors.
I aquestes debilitats deriven en bona part de la feblesa d’algunes
actituds col·lectives com a país.
No m’expressaria d’aquesta manera si no tingués, personalment, i no
tinguéssim com a Convergència i Unió, una confiança gairebé il·limitada en
les possibilitats de Catalunya com a país i dels catalans com a poble. No
seríem el què som ni hauríem arribat fins aquí si les nostres fortaleses no
fossin més sòlides que les nostres debilitats. Precisament per aquest motiu
aquesta conferència està prioritàriament orientada a superar debilitats i
identificar fortaleses. El títol n’és ben eloqüent en aquest sentit.
No vull amagar que expressant-me en aquestes termes, subratllant
el desafiament de les nostres debilitats i febleses, pretenc donar
una nova dimensió al nostre nacionalisme.
El nacionalisme és reafirmació de la personalitat d’un poble. I així
ha de ser.
25
És autoafirmació dels valors d’una nació. I així ha de ser. És
combat democràtic per la llibertat col·lectiva i per l’autogovern. I
així ha de ser.
És fins i tot exaltació del sentiment patriòtic. I així ha de ser.
Nogensmenys, el nacionalisme, tal com l’entenc i el sento, és
també força de transformació i esperit de superació. És, per tant,
enemic de l’autocomplaença. Enalteix les energies positives de la
societat, però sense amagar-ne les seves limitacions.
Planta cara, en definitiva, a aquestes limitacions, en treu
conseqüències i proposa actituds de superació.
Crec que fent-ho així prestem un bon servei a Catalunya, i en
conseqüència aprofundirem en els propers temps en el
nacionalisme de doble direcció, el de l’autoafirmació però també el
de superació.
El que us dic no treu que sabem molt bé que tenim un munt de limitacions
que ens vénen de fora i que condicionen en negatiu el nostre progrés
econòmic, social i cultural. Limitacions en forma d’un poder polític insuficient
i d’un tracte fiscal manifestament injust encara. Tan conscients en som que
hem promogut i liderat en bona mesura el nou Estatut que havíem promès
ara fa tres anys.
Amb l’autoritat que creiem tenir per haver explicitat amb prou
nitidesa i consens el què volem en matèria d’autogovern, avui us
diem que tenim dos fronts de batalla i que cap es pot menystenir:
una batalla es lliura, certament, a Madrid, en els termes que tots
coneixem; l’altra batalla, però, la lliurem Catalunya endins. No
26
descuidem aquesta darrera si volem que la primera, en cas d’èxit,
ens serveixi pel que ens ha de servir.
Abans de continuar, i d’anar acabant, permeteu-me obrir un petit parèntesi
a propòsit de l’Estatut.
No fa ni quatre dies vaig coincidir informalment amb una persona propera al
partit socialista que fa alguns anys remenava molt les cireres. I vés a saber
si encara les remena. Em va dir el següent: “ tingues en compte que el que
Catalunya aconsegueixi amb l’Estatut ho voldran totes les Autonomies. I
se’ls haurà de donar”. Seguidament em va posar un exemple d’un territori
de l’Estat, no massa gran, que fa vint anys ni esperava ni aspirava a cap
mena d’autonomia. “ Fins i tot aquests ho voldran”, va afegir.
No és ni el primer ni el darrer cop que ho sentim, això.
Vaig pensar entre mi: quantes vegades hem negat alguna cosa als altres,
des de Catalunya? Mai.
Quantes vegades ens han negat quelcom a nosaltres?
Gairebé sempre.
Ara bé, el nostre problema no és que els altres vulguin el mateix que
nosaltres. El problema de veritat és que com que en el fons molts d’ells no
volen el mateix que nosaltres, pretenen que hi renunciem. I això ni ho
podem acceptar ni ho hem d’acceptar.
En aquest sentit, us avanço que si la condició és que el nou
finançament ha de ser homologable per a tothom -circumstància
que per cert no passa ni amb Euskadi, ni amb Navarra ni amb les
Illes Canàries- nosaltres haurem d’obrir la possibilitat que les
Autonomies s’hi sumin, però si cal a velocitats diferents. El què ens
27
interessa és que el nostre model de finançament sigui acceptat al
màxim, amb independència que els demés, si volen, s’hi vagin
afegint amb el pas del temps.
En un terreny tan important com la sanitat, ha passat exactament això.
Catalunya va ser dels primers a gestionar la sanitat a principis dels vuitanta.
Altres ho han obtingut a finals dels noranta. Més de quinze anys després.
Perquè no es pot fer amb el finançament el mateix que amb la sanitat?
Un darrer comentari sobre finançament, perquè s’entengui què estem
defensant. El Govern basc acaba d’acordar amb el Govern central que les
institucions basques faran el TGV que Euskadi necessita. I que el cost el
descomptaran del que han d’aportar a l’Estat. Us imagineu que nosaltres
haguéssim pogut fer el mateix? Hauríem sigut els primers a tenir el TGV. Al
pas que anem, serem els últims, tot haver-ne estat Catalunya -
concretament un Govern de CiU- la promotora.
Dos comentaris més abans de passar a l’últim apartat del què us volia dir.
Primer. En el camp econòmic necessitem un Govern a la Generalitat
que prengui decisions. Menys discussions i més decisions. Com
deia en Duran a la presentació, un Govern que generi confiança i
credibilitat. I que transmeti serenitat i unitat de criteri. Que tingui
una estratègia industrial, perquè Catalunya no pot renunciar a la
indústria. Que tingui una visió del conjunt de Catalunya per oferir
possibilitats de promoció a tots els territoris. Que faci un país en
xarxa, connectant les infrastructures elèctriques, hidràuliques,
viàries, ferroviàries i de telecomunicacions. Que transformi
Catalunya en una societat del coneixement tipus Finlàndia o
Dinamarca. Que respecti el medi ambient, sí; però que no utilitzi la
necessària i obligada protecció mediambiental per deixar de fer
28
allò que cal fer. La protecció i cura del territori ens obliga a fer les
coses bé; però no ens obliga a deixar-les de fer.
En tot això ens juguem el futur.
No s’hi pot jugar frívolament. No oblidem, a base de pensar que el sistema
ho aguanta tot, que la finalitat última de tot sistema econòmic és
proporcionar feina i benestar a les persones individualment considerades.
Si de debò volem oferir oportunitats de promoció a la gent, i expectatives de
millor benestar, hem de ser conseqüents i no volubles amb els mecanismes
que porten a la generació de riquesa.
Tothom recorda aquella frase que es va fer famosa amb motiu d’una
campanya presidencial nord-americana: “ és l’economia, estúpid!”
Que ningú, especialment les generacions més joves, ens ho hagin de
recordar en el futur.
Segon comentari. Catalunya, en els propers anys, s’haurà d’implicar a
fons en els centres de decisió i de poder d’Espanya, d’Europa i de
la Mediterrània. Depenem d’aquests entorns propers, que ens
condicionen en tot i per tot. Hi hem de ser, influint i decidint.
La nostra legítima i més que justificada aspiració de ple
autogovern, prou explícita en aquest moment, no ha de ser
incompatible amb aquesta major influència a tots els entorns
propers.
En poques paraules, des de la nostra major independència hem
d’apostar per la interdependència que el món ens proposa cada dia
més.
29
No puc finalitzar aquesta intervenció sense fer una reflexió sobre la
immigració. És un fenomen d’impacte enorme en tots els ordres de la vida
quotidiana de la nostra societat. És un dels dos o tres temes que més
preocupa a la gent. Constitueix, així mateix, el repte principal al qual hem
de fer front en els propers anys.
Tot i que en els propers mesos dedicarem des de CiU sessions
monogràfiques al tema de la immigració, avanço ara uns flashos gairebé
telegràfics:
Primer.- La integració de la immigració no és solament un afer de
l’Administració sinó de tota la societat. De tots nosaltres.
Els poders públics hi tenen una responsabilitat molt especial, però no única.
Cada cop que algú lloga els serveis d’una persona que ve de fora se’n fa poc
o molt responsable.
Les decisions que atrauen immigració són més privades que públiques, i els
efectes es noten, lògicament, sobre tot el país. Per tant, tots en som
corresponsables, cadascú al seu nivell.
Segon.- No hi ha actualment una sola immigració, sinó immigracions
diverses. No es pot parlar homogèniament del que no ho és.
El tronc central de la immigració extracomunitària només té de comú que
són gent que normalment fugen de la misèria i de la manca d’oportunitats i
d’esperança.
A partir d’aquí, tot són diferències. No és el mateix la immigració magrebí
que la de l’Europa de l’est; no és el mateix la immigració llatinoamericana
que la subsahariana. Ni per cultura, ni per valors, ni per actitud davant la
30
societat d’acollida. Parlo, òbviament, en termes generals, perquè finalment
cada immigrant és una persona que ha de ser tractada i valorada com el
que és: una persona, amb tots els seus defectes i totes les seves qualitats.
També és cert, però, que col·lectivament no totes les immigracions són
iguals. D’això n’hem de ser conscients.
Tercer.- Mai un tema de tant impacte sobre la societat i sobre el futur del
país havia estat tractat amb tanta lleugeresa per part dels governs
espanyols de tot signe.
Espanya és un dels estats de la UE amb més immigració il·legal.
Sabem, digueu-m’ho clar, que la nostra economia no pot funcionar sense
l’aportació de la immigració.
Ara bé, aquest fet justifica el descontrol i el desgavell existent? No, de cap
manera.
En deu anys hem passat a tenir uns quatre milions d’immigrants a nivell de
l’Estat, i en canvi els nostres mitjans per fer-hi front tant a l’interior de
l’Estat com als països d’origen són ben escassos.
Entre la vergonya immensa del tractament donat amb les tanques de Melilla
i el descontrol existent als llocs d’arribada massiva d’emigrants –aeroports i
carreteres- hi ha un terme mig que passa per fer les coses bé.
L’Estat central ha de delegar la gestió de la immigració en les Autonomies
que ho vulguin; i ocupar-se, junt amb la Unió Europea, de vigilar millor les
fronteres i lluitar a fons contra les màfies i el tràfic il·legal -però també
inhumà- dels immigrants.
31
Quart.- La immigració, en proporcions molts altes i molt concentrada en el
temps, comporta un risc de cohesió social. Una part d’aquest risc s’origina
en el col·lapse sobre determinats serveis d’interès públic per la concentració
d’immigració en determinats barris i ciutats.
Això requereix més diners per fer-hi front, però a banda de diners i
recursos, també és un problema de model.
Cinquè i últim.- La immigració no ens fa més dèbils com a país, sinó més
forts. Sempre i quan sigui una immigració ben canalitzada, pensant en
l’immigrant i en la societat d’acollida.
Ara bé, perquè ens faci més forts com a país no hem de dimitir del que som
com a societat.
No hem de dimitir de la nostra personalitat, de la nostra cultura, dels
nostres valors, de la nostra forma de ser i del compliment de les nostres
lleis.
Si nosaltres dimitim de tot això, ¿amb quina força i fins i tot amb quina
autoritat podrem reclamar que els que venen de fora s’hi adhereixin?
Recordeu que només convencen els convençuts.
Acabo, tot agraint-vos la vostra atenció i la vostra paciència, amb
uns consideracions finals.
Avui, a diferència d’altres vegades, us he parlat molt poc d’obra
estricta de govern; us he parlat sobretot de mentalitat de país.
Us he dit que apostem per un canvi en profunditat per mirar de
cara i superar els grans reptes col·lectius del nou món en què
32
vivim. Però no per un canvi de sigles, dels uns pels altres, de poder,
sinó per un canvi basat en les idees, les actituds i el lideratge. En
definitiva, un canvi de mentalitat.
Un canvi de mentalitat presidit per una noves actituds: ambició de
país, assumir el risc per assolir l’èxit sense por al fracàs, seguretat
en el que som i el que representem.
Un canvi de mentalitat que situï novament Catalunya a
l’avantguarda del lideratge social i econòmic: transformant el
nostre model social per garantir una societat del benestar
accessible a tothom, més justa i més potent, i alhora que faci a
cada persona protagonista del seu destí i de la seva llibertat; obrint
les nostres ments per adaptar-nos als canvis imparables d’una
realitat econòmica que no tornarà a ser la mateixa que la que hem
viscut i en part protagonitzat durant les últimes dècades.
Us he recordat el perquè de l’Estatut compromès ara fa tres anys,
del referent d’autogovern que hem marcat, de l’horitzó de major
llibertat per Catalunya. D’una llibertat que ens ha de fer més
sobirans del nostre destí, però alhora més decidits a situar
Catalunya en tots els centres de poder i d’influència que ens
afecten.
Us he explicat que no és l’època dels governs omnipresents que tot
ho volen controlar, i sí dels governs que tornen poder al poble, no a
través d’esquemes de participació retòrica, sinó compartint
responsabilitats i sobretot compartint el colideratge de la societat.
Us he parlat, en fi, de la doble dimensió del nostre nacionalisme:
com a força d’autoafirmació en el que som i volem ser, però també
33
com a motor de transformació de les nostres debilitats i febleses
interiors.
Un canvi de mentalitat basat en tot això. Aquesta és la idea.
Ara bé, tota idea ha d’estar, perquè tingui autèntica força i raó de
ser, al servei d’un ideal.
El nostre ideal me l’heu sentit expressar en aquelles frases del
vídeo que parlaven d’una Catalunya que imagino forta en el seu
esperit, exemplar en el seu civisme, dinàmica i creativa en la seva
mentalitat, oberta en el seu tarannà, sensible amb el benestar de
tota la seva gent, lliure en la seva ànima i plena en el seu
autogovern.
Ara bé, no serà millor, no ens podrem apropar a l’ideal que tenim i
compartim amb molta gent, si no fem emergir, si no fem
sobresortir la força creativa i transformadora de la nostra societat,
del nostre país.
Pertanyo a una generació que ha rebut una Catalunya molt millor
que la dels nostres pares. Ens sentim deutors d’aquest llegat.
Algun dia volem traspassar un llegat semblant als nostres fills.
Volem que ells puguin dir el mateix que nosaltres: els pares ens
han deixat una Catalunya millor que la que ells varen rebre.
Volem sentir la satisfacció cívica, el goig moral i la joia patriòtica
de poder traspassar una Catalunya millor.
Apunteu-vos-hi; sumeu-vos-hi. Durant dues dècades, en bona part
ho vàrem aconseguir. Ara ho tornarem a fer.
34
Apostem per un canvi de mentalitat. Perquè tenim mentalitat de
canvi i de transformació.
Aquesta generació catalanista en nom de la qual us parlo, aquesta
Convergència i Unió, serà la gran força transformadora de la
Catalunya del proper futur.
Artur Mas i Gavarró, president de CiU
21.11.05

Requiem pel PSC (1980-2006)

2006-08-29T10:32:00.000-07:00

Dissabte passat, Pepe Montilla (com li diuen els seus) va ser proclamat candidat del PSC-PSOE a la Presidència de la Generalitat. La precampanya ja ha començat.Hi ha moltes coses que xoquen amb el nou candidat, en primer lloc expressar el meu condol més sincer a en Jaume Sobrequés, a els que es consideren hereus de Raventòs, Obiols etc. En definitiva, a l’anima catalanista del PSC que va ser expulsada de la direcció del PSC per fer-se més PSOE i que ara ha vist perplexa com aquests mateixos s’han carregat al seu President, el net del poeta. Ho sento nois, així es la federació catalana del PSOE.Requiem pel PSC.Descansi en Pau.En segon lloc que el candidat sigui una persona amb mentalitat espanyola i gens catalanista. Com podria aquest senyor defensar-nos als catalans si arribés a President? Com podria desplegar l’Estatut o enfrontar-se al govern espanyols de torn? Si en Maragall ja ho ha fet malament, us imagineu com seria tenir un President que forma part de la executiva del PSOE al qual li fa més il·lusió ser ministre que President i que va dient coses com:“vull ser President de la Generalitat per poder fer el que vaig fer a Cornellà: transformar el nostre país, fer-lo més just, igualitari i digne per a tots” (Mare meva, com ens deixi Catalunya com ha deixat Cornellà!)"Cataluña necesita un gobierno serio; no hace falta llenarse la boca constantemente con la palabra nación"(ara en el seu idioma ens remarca que no som més que Ceuta i Melilla i que per tant no aspirem a res més que ser una regió del montón)Un altre dels temes que em provoca un somriure és quan intenta fer-se la víctima per ser andalús i intentar estigmatitzar-nos als convergents fent-nos quedar com nazis davant de una hipotètica “andalusafòbia” que se suposa que tenim...Mira Pepe, a mi em dona igual si ets andalús, murcià o de Mart , com deia el President Pujol, català és aquell que viu i treballa a Catalunya. Però el problema rau en que tu no hi creus en la nostra nació de la mateixa manera que catalans de soca-rel no hi creuen (Piqué, Vidal-Quadras, Borrell) o bé gent de fora de Catalunya que si que hi creu.En fi, temps hi haurà per seguir parlar d'ell i dels seus amiguets...

Óscar Salcedo