Salvador

Cal anar-la a veure...

La pel•lícula que ens han regalat en Jaume Roures i en Manuel Huerga és d’aquelles que convé recomanar a tothom. I que caldrà projectar a les escoles, als instituts. Un exercici de memòria molt recomanable, i perfectament oportú. Les societats, com les tribus, han de conservar la memòria col•lectiva per progressar moralment o, si més no, perquè el present i el futur d’un país només és pot construir des del reconeixement del seu passat.

Comparteixo la crítica cap a aquells que parlen de memòria històrica amb una supèrbia que ofèn la intel•ligència. Especialment si ens en anem a la república i a la guerra civil, on ningú hauria de poder parlar amb orgull de tot el que van fer “els seus”. Però en el franquisme, o en el seu final tan ben retratat aquí, la memòria col•lectiva és la de tots els demòcrates. I per això és tan important recordar el que allò va ser. I, si cal, fer callar amb imatges de poder arbitrari, de repressió, de sang i de tortura, a tots aquells qui encara avui dubten de si han de condemnar la dictadura, de si és oportú menysprear amb repugnància els seus símbols que fins fa quatre dies han acompanyat tristament la vida espanyola.

I de fet, com acrediten les imatges del títols de crèdit mentre escoltem a Lluís Llach, tenim tants motius per seguir amb aquell “I si canto trist”. Perquè mentre escric aquestes ratlles, hi ha una gran quantitat de Salvadors Puig Antich podrint-se a presons d’arreu del món. A Egipte. A Marroc. A Xina. A Guantànamo. I en llocs remots que ni sabrem anomenar. Alguns amb gent que es mobilitza per ells, com a la Barcelona i l’Espanya del 1974. Altres, afegint el silenci i la indiferència a la ignomínia del poder arbitrari i injust.

Si Salvador serveix com exercici de memòria, ja anirem bé. Però si a algú li desperta el seus sentiments en el present, anirem millor.

Ignasi Guardans, diputat de CDC al Parlament Europeu