RESPONSABILITAT SOCIAL DE LES EMPRESES

Dijous i divendres passats vaig tenir l'oportunitat de participar en dues activitats de difusió i debat sobre la responsabilitat social de les empreses (rse). El dijous a la tarda a la meva ciutat, Vilanova i La Geltrú, i convidat per l'Adeg i el Centre La Paperera, vaig presentar les conclusions de l'Informe del Congrés dels Diputats sobre la rse. I divendres, vaig particpar a Barcelona en la jornada "Responsabilitat social empresarial, entre la voluntat i la norma", promoguda per ESADE i el Centre d'Estudis Econòmics i Socials.

En ambdues jornades van aparèixer idees interessants. A Vilanova, l'Eduard Brull, el brillant director general del Grup Qualitat ( una de les cooperatives més potents del país), em va preguntar si darrera la rse hi havia més conveniència que convicció. L'endema a Barcelona, Josep Maria Lozano, a qui li dec bona part de la meva visió sobre la rse, va respondre, millor que jo i sense saber-ho a la pregunta de l'Eduard. Tota decisió empresarial vinculada a la responsabilitat social, és el resultat de tres tendències: la compulsió, resultat de la pressió de la societat, del mercat, dels mitjans, dels riscos, la convicció de que allò que es promou és just i la conveniència per a l'empresa, en termes de negoci. Deia Lozano, que poc o molt quan una empresa inicia una política en aquest camp, les tres raons, amb més o menys intensitat, hi són.

A la mateixa jornada vaig escoltar, per primera vegada, a Tulio Rosembuj, Catedràtic de Dret Tributari de la UB, en una ponència, sens dubte brillant i clarament novedosa. Vinculava Rosembuj, l'auge del moviment de la rse a la irrupció amb força del comerç il.licit. Tràfec d'armes ,de persones, de drogues, blanqueig de diner, prostitució.el finançament del terrorisme global,... s'exten arreu amb la mateixa justificació que qualsevol activitat empresarial, la maximació dels beneficis econòmics. Cal parlar, doncs, de rse per buscar una nova i diferent legitimació de l'activitat empresarial que no sigui el pur i simple benefici. Em va semblar realment suggerent. I lliga amb una idea que defenso de fa temps: una societat democràtica no pot funcionar només amb la lògica del mercat, necessita de bastant més.

Carles Campuzano, diputat de CiU al congrés dels diputats

RESCAT DE PEATGES........ARA SÍ ¡ ¡ ¡

Recordareu que el 16 de gener d’enguany ja vaig exposar la meva queixa en relació a la manca de memòria i oblit històric per part del govern del tripartit , respecte a quan estaven a l’oposició i exigien l’alliberament de rescat.

Res que veure amb l‘actitud que han tingut quan han assumit les responsabilitats publiques.

Fem memòria : Les accions de la Consellera Tura ,tocant el claxon per exigir l’aixecament de les barreres quan governava CIU, concretament a Mollet, respecte a la política executada per part del Conseller Nadal i del seu germà Manel Nadal, increment els peatges fins a 8’5 % darrerament, etc, etc.Tots ells del mateix partit PSC.

Ara Si, per fi......encara que sigui com a intent de cop efecte i pur electoralisme per part del PSC i del seu candidat, han arribat certs rescats i algunes rebaixes . El que es vergonyós per part del Sr. Montilla , es que intenti demostrar a la ciutadania que ELL només ELL ha tingut interès en aconseguir el rescat.

El Sr. Montilla hauria d’ensenyar a la ciutadania catalana , el document comparatiu que demostra clarament els 3 processos de negociació , Tripartit (abril 2005 ), Parlament (setembre 2005), Mas-Zapatero (gener 2006) .

Us adjunto la comparativa:

Proposta del Govern tripartit (abril 2005):

Disposició addicional primera

1. La inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya tendirà a equiparar-se a la

participació relativa del producte interior brut de Catalunya en relació al producte

interior brut de l’Estat, tenint en compte la compensació pels dèficits acumulats. El

còmput es realitzarà amb caràcter plurianual.

2. Una comissió, integrada per les administracions estatal, autonòmica i local, i

presidida per la Generalitat, programarà les inversions estatals en infraestructures,

amb una antelació mínima d’un mes a la presentació a les Corts dels Pressupostos

Generals de l’Estat i vetllarà pel compliment dels acords adoptats.

Text acordat pel Parlament (30/09/05):

Disposició Addicional Sisena. Inversions en infraestructures

1. La inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures ha de tendir a equiparar-se progressivament a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat, tenint en compte la compensació pels dèficits acumulats. El còmput s’ha de fer amb caràcter pluriennal.

2. S’ha de constituir una comissió, integrada per les administracions estatal, autonòmica i local i presidida per la Generalitat, que ha de programar les inversions estatals en infraestructures, amb una antelació mínima d’un mes a la presentació a les Corts Generals dels pressupostos generals de l’Estat i que ha de vetllar pel compliment dels acords adoptats.

Text vigent del nou Estatut (pacte Mas-ZP 20/01/06):

Disposició addicional tercera. Inversions en infraestructures

1. La inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives.

2. A aquest fi, s’ha de constituir una comissió integrada per les administracions estatal, autonòmica i local.

La disposició addicional tercera negociada entre Mas i Zapatero acaba dient que les inversions de l’Estat a Catalunya “poden emprar-se també per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives “.

Algú s’imagina què hauria passat si la proposta inicial del tripartit hagués prosperat en aquesta matèria ???

Doncs que simplement estaríem tendint a equiparar-nos durant tota la vida ¡ ¡ ¡

Totes aquestes qüestions de greuges territorials s’haurien de plantejar sense la urgència electoral i amb un pacte important de país per prioritzar els recursos que necessita el nostre País de manera urgent.

Montserrat Candini , regidora i candidata de CiU a Calella

Jo vull un president nacionalista

Més enllà de les meves responsabilitats institucionals i focalitzant la meva condició de català, jo vull un president nacionalista. Catalunya necessita un president nacionalista. Un president que estimi una Catalunya amb els seus pros i els seus contres. Un president que vetlli pel bon nom de Catalunya a la resta de l'Estat i a la resta del món. Un president que no permeti que el president del govern de l'Estat estigui al balcó del Govern de la Generalitat. Un president que aposti per un govern estable sense baralles internes de gruix interminable. Un president que tingui una imatge que el nostre actual i respectable President Maragall ha estat incapaç de garantir.

Esquerra Republicana va entronitzar un president no nacionalista al capdavant del Govern de Catalunya. Jo, repeteixo que vull un president nacionalista. Esquerra Republicana, l'única opció juntament amb Convergència i Unió, que podia donar a aquest país un president nacionalista, va optar per donar-me un president no nacionalista, just al contrari del que jo vull. Amb això s'han acabat les opcions. O tripartit amb president més espanyol que mai, o CiU amb un president nacionalista.

Més enllà de la sigla política, repeteixo que vull un president nacionalista. O Artur Mas o president sucursalista d'Espanya. Artur Mas. Repeteixo, més enllà de la sigla CiU, Artur Mas és l'únic polític català que es pot erigir com a president nacionalista català. El que jo vull per Catalunya, un president que tingui mentalitat catalana.

Aquest espai ha estat etiquetat permanentment com a "espai convergent". Des de ser un dels primers blocs penjats al web de CiU, fins a la incorporació a la "xarxa convergent" passant per l'etiquetatge que n'ha fet en Saüll Gordillo o els mateixos fanàtics del tripartit que sovint visiten l'Efectes Oposats. Mai he demanat que se m'incorporés enlloc.

El meu pensament polític passa inevitablement per plasmar-lo en aquest espai. Però des del primer dia, aquest bloc ha pretès ser un espai que aglutinés qualsevol mena d'opinió, amb voluntat integradora i amb voluntat de crear una discussió que crec que és molt enriquidora quan no cau en el fanatisme que sovint ha caigut per part d'alguns visitants.

No puc evitar caure en la simpatia a un partit polític del que en formo part i al que a més represento en el món local. Però l'Efectes Oposats ha volgut ser un espai més que anés més enllà de les meves participacions polítiques.

Tinc la voluntat de no fer campanya a favor de CiU malgrat les meves implicacions personals. Vull fer campanya a favor de l'Artur Mas i a favor de Catalunya. Més enllà de Convergència i Unió hi ha Catalunya, i per tant, més enllà de la seriosa alternativa al tripartit, hi ha una única oportunitat d'aconseguir que un president nacionalista torni a governar el nostre país. El seu nom, Artur Mas, i per ell i especialment per la Catalunya catalana que tan desitjo, defensaré des d'aquest modest espai virtual, un president amb mentalitat de català.
Roger Pons, portaveu de CiU a l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat

L'escàndol polític de la Guàrdia Urbana

Els jutges ja diran el que hagin de dir al respecte. La presumpció d'innocència és un bé bàsic de la nostra societat.

Ara, una cosa és la presumpció d'innocència i l'altre és admetre l'ocultació dels fets per part dels responsables polítics. L'escàndol de la Guàrdia Urbana no és l'escàndol de TOTA la Guàrdia Urbana de Barcelona, sinó el d'unes quantes persones.

El pitjor de tot plegat, el més trist és que els fets hagin prosperat amb un silenci que fa angúnia per part dels qui manen políticament el cos.

Per què el silenci?

Qui hi està implicat políticament?

Qui protegia qui?

Em sembla que els barcelonins tenim dret a saber què i qui hi ha al darrera de tot això, per salut democràtica, per no forçar que més gent senti una terrible fatiga quan sent arlar els servidors de la cosa pública.

Antoni Vives, director de la fundació Ramon Trias Fargas i vicesecretari de CDC

Canvi a ERC?

Observo els darrers dies que ERC està fent un gir respecte els missatges que envia a la societat catalana en referència a la seva política d'aliances postelectoral, orientant-se clarament cap a un pacte amb CIU. Jo ho percebo així i crec que no sóc l'únic. Les declaracions de Puigcercós i Carod semblen anar encaminades a fer més planer el trànsit del tripartit cap a un acord CIU-ERC. Entenc que evidenciar-ho clarament seria tant com reconèixer allò que avui tothom sap -que l'opció estratègica que escollí ERC el 2003 no fou l'encertada - i que, per tant, la metamorfosi ha de ser suau.
No sé el grau de sinceritat que hi ha darrere les pistes, les insinuacions o els intangibles - que en política també hi compten, i molt - que hi ha en aquest posicionament que pressento cert. És clar que és molt millor que t'associïn a un projecte guanyador - com tot sembla presagiar que serà el de CIU - que no pas a un de perdedor - el del PSC -, però també és cert que em sembla veure-hi una certa actitud de despit d'ERC respecte els socialistes. Insisteixo, no sé què hi ha de tàctic i que hi ha de sincer. No ho sé, tot plegat potser són imaginacions meves, però tinc el pressentiment que a mesura que avanci la campanya això s'evidenciarà encara molt més. En aquest sentit, l'entorn d'ERC - opinadors, entitats - comença a moure's per afavorir un pacte nacional.
Des de CIU però, crec que no hem de badar ni deixar-nos seduir per cants de sirena incerts, i que ens hem de centrar en intentar aconseguir una gran victòria el dia 1 de novembre que ens permeti governar en solitari.
Ho anirem seguint.

Jaume Ciurana, regidor de CiU a l'Ajuntament de Barcelona i president del districte de Sarrià-Sant Gervasi

Enrique Múgica, grandíssim...

M’he llegit el recurs d’inconstitucionalitat que el Defensor del Pueblo, Enrique Múgica, ha presentat contra el vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya. Ho he fet per feina, per les meves responsabilitats a la Comissió Constitucional, però ho he fet també perquè em bullin una mica les sangs i per recordar i recordar-nos que d’animals n’hi ha a tot arreu. El recurs ocupa més pàgines que el propi Estatut i els seus fonaments i la seva literatura político-vindicativa competeix esforçadament per arribar a l’alçada del crit “España se rompe” i “me duele España” que informa i presideix el recurs d’incosntitucionalitat presentat a finals de juliol pel Partit Popular. Aquest home insatisfet amb el seu llarguíssim pas per les institucions de l’Estat havia anunciat un recurs contra l’article referit al Síndic de Greuges però, i ara, és una esmena de totalitat és una impugnació general, és una gran tocada de violí aplaudida per aquell mig Madrid (a vegades sembla tres quarts o més) que està convençut de tota la mala imatge que de Catalunya han fet tres diaris i mig de la capital i alguns altres que ara no ve a compte detallar.

Múgica, el defensor dels ciutadans. Múgica, l’home que va dinar amb el general Alfonso Armada a casa de l’exalcalde i exconseller Antoni Siurana a Lleida poques setmanes abans del cop d’Estat del 23-F de 1981 i que tots els papers més decents sobre l’intent del cop d’Estat apunten que alguna cosa sabia, a títol individual o per delegació, de l’entrada dels tricornis al Congrés. Múgica, el socialista basc que pacte amb els joves socialistes sevillans en la clandestinitat per derrocar el secretari general Llopis en el congrés de Suresnes del PSOE. Múgica, el diputat des de la primera legislatura fent oposicions a ministre. Múgica, el ministre de dos anys i mig que va plorar el dia que fou destituït, Múgica, el defensor del pueblo proposat per Aznar en una jugada a la porteria dels socialistes. Exemple de com els premiats són agraïts fins al punt que els que avui vibren amb el recurs d’aquest espectre-alta institució de l’Estat són els populars. Ai, Múgica, com ha descol·locat els de Mariano Rajoy! Dimarts socialistes i populars, Ramon Jáuregui i Soraya Sáenz de Santamaría, estaven a punt de tancar un acord sobre l’Estatut d’Andalusia que suposava reconèixer, per part del PP, la licitut política d’alguns punts criticats en la tramitació de l’Estatut de Catalunya. Per exemple, estaven a punt de tancar un acord sobre el capítol de drets i deures, que és com reconèixer que en un Estatut hi pot haver-hi drets estatutaris. I, així, posar aigua al vi del recurs dels populars, que com sempre arriben tard i arrufant el nas. Però, ai las! Múgica desborda l’acord i remou les aigües de la política territorial com un Mobi Dick que paralitza i congela durant una setmana les feines del Congrés perquè els del PP decideixin què fan, si apuntar-se al seu club de suporters o passar pàgina de tants errors recents.

L’any passat el Congrés i el Senat van votar Múgica per un segon mandat de cinc anys. El vot és secret. Si el primer cop al Senat el vaig votar, desprevinguts com estàvem, l’any passat ja no el vaig votar. Com tampoc alguns dels seus companys socialistes, una mínima minoria, tot cal dir-ho. Amb cinc anys ja en vam tenir prou per veure quin peu calça. El Defensor del Pueblo, que ha de respondre a la figura d’una persona ponderada i institucional, és un dels cafres més importants que he vist en acció. L’anterior legislatura, en una conversa als passadissos del Palau del Senat, va deixar anar en una rotllana on la majoria el coneixíem d’un hola y adiós: “A mi lo que mas me gusta es masturbarme en la ducha”. Ho escric perquè molts del que estàvem a la rotllana ja ho han explicat. M’ha vingut aquella postal a la memòria perquè aquesta setmana aquest porc senglar de les institucions de l’Estat ha practicat l’onanisme nacionalista-ideològic espanyol amb llarg discurs polític i infumable recurs jurídic. Enrique Múgica, grandíssim onanista, a la dutxa i al despatx de Defensor del Pueblo. I encara li queden quatre anys d’exercici del càrrec!

Jordi Xuclà, diputat de CiU al Congrés dels Diputats per Girona

Immigració. Un problema cada dia més greu

Responent a un comentari “anònim” de fa un parell de dies, que demanava propostes concretes, ara podria dir que CiU, que ja té a punt el seu programa, aposta per una política d’immigració basada en tres pilars. En primer lloc, una política clara d’integració, en la qual plantegem l’assumpció de drets i deures amb els nouvinguts, com a compromís d’arrelament amb el nostre país i com instrument que faciliti la seva integració en la nostra societat. En segon lloc, aposta clara per la contractació en origen, per tal de poder fixar el perfil d’immigració que més necessitem i que aquesta arribi a Catalunya amb uns mínims coneixements del país que els acollirà i de l’idioma que hauran d’utilitzar per relacionar-se. En tercer lloc, control de la immigració il·legal, lluita contra les màfies i el tràfic de persones.
I que, contràriament, els socialistes han tingut una política contradictòria i indefinida en matèria d’immigració, cosa que no ajuda en la recerca de solucions per afrontar amb garanties aquesta qüestió. La regularització extraordinària de l’any passat i la proposta a corre cuita sobre el dret de vot.
Però penso que estem davant un problema molt seriós, no només pels importants efectes econòmics i socials, sinó perquè es tracte d’una veritable tragèdia humana. Primer ens lamentàvem de les condicions com diàriament arribava a les costes d’Andalusia i Canàries, i ara Múrcia, un elevat nombre d’estrangers. Però ara hem vist com, després d’haver-se gastat tots els seus estalvis o endeutar-se per sobre de les seves possibilitats, ara els tornen al seu país sense diners ni per tornar a casa. Mentre això passa, els dirigents de la majoria dels països d’origen d’aquestes persones viuen de la corrupció sense que ningú hi faci res.
Personalment, preferiria no haver de parlar des d’una òptica de partit i veure com TOTES les forces polítiques, de la dreta i de l’esquerra, catalanes i espanyoles, són capaces de trobar solucions concensuades i no utilitzar aquests tema per fer campanya electoral. Moltes persones, especialment a Catalunya, treballen en ONG’s intentant ajudar als països del que hem anomenat tercer món, però en realitat aquesta feina és dels Estats i d’això no hi ha cap partit que en parli. Tampoc el meu.

Joaquim Fernández, portaveu de CiU a l'ajuntament de Mataró

La manca d'arguments

El més normal és que quan acaba una legislatura, el Govern basi la seva campanya electoral en explicar tot allò que ha fet, això li otorga un clar avantatge sobre els altres partits, que només poden o bé criticar-ho o presentar les alternatives.

Doncs bé, a Catalunya sembla que estem vivint l'excepció a aquesta regla òbvia de la política. En no tenir arguments el Govern sobre el que ha fet, perque és tan escàs que només se'ls acut l'Estatut (que per cert s'ha fet al Parlament no al Govern, i amb constants pals a les rodes per part del PSC-PSOE), basen la seva campanya en altres aspectes.

I no hi ha res més perillós que un Govern sortint sense arguments d'obra de Govern, un Govern despullat i a sobre barallat. És llavors quan es fan servir altres armes de campanya, que quan no es tenen escrupols poden ser ben perilloses, a banda d'irresponsables i poc ètiques, és quan apareix l'anomenat "Estil Zaragoza" en referència a l'ínclit personatge representant del més absolut cinisme polític.

És llavors quan el tripartit, dirigits des de la maquinària per José Zaragoza, basa la seva estratègia en dues úniques armes, la guerra bruta i la mirada a un passat superat. Al primer front hi trobem els atacs contra l'Antoni Fernàndez Teixidó, arrel de que aparegui el seu nom en un racó d'un expedient per haver tingut de client un personatge que, sense ell saber-ho, va resultar ser un delinqüent. Que aparegui el teu nom en algun racó de paper és suficient perque els Zaragoza boy's ja actuïn.

L'Altre front és mirar al passat, i treure l'espantall del PP, d'un possible acord CiU - PP, un acord que a nivell de Generalitat no s'ha produït mai, doncs mai hi ha hagut consellers del PP a la Generalitat, ni n'hi haurà, mentre d'altres han fet directament President de la Generalitat al candidat d'un partit d'obediència espanyola.

Aquest front ha obligat a sortir l'Artur Mas cada dia, negant la possibilitat de qualsevol acord amb el PP, arribant a dir que seria un suicidi polític per CiU, fer-se l'harakiri etc... cada dia ¡¡¡

Els altres però oïdes sordes, a manca d'arguments Zaragoza, perill segur, brutícia segura, cinisme segur, victòria de CiU segura, perque l'arena polítca catalana no és l'espanyola amic Zaragoza.

Carles Agustí i Hernández, president de CDC a Gràcia i portaveu de CiU a l'ajuntament de Gràcia

Ha arribat l’hora de les polítiques d’Estat

Des de la crisi, caos, vaga il·legal (digueu-ne com vulgueu) del passat 28 de juliol a l’aeroport del Prat, el traspàs i la gestió d’aquesta infraestructura és un dels punts més controvertits de la precampanya electoral.

Per que no quedi cap mena de dubte: Catalunya ha d’aspirar a tenir la titularitat o, com a mínim, el més important, el control de la gestió del seu principal aeroport.

No vull entrar en si això surt o no surt a l’Estatut, a la Constitució, al programa electoral de qui sigui o la conversa de passadissos de rigor que hi deuria haver l’altre dia al Congrés dels Diputats. Més enllà del context actual i de la picabaralla política, aquesta ha de ser una línia de treball indefugible per nosaltres.

Massa sovint vivim empresonats del dia a dia polític i toca, més sovint del què ho fem, aclarir els nostres horitzons. Més que reclamar competències a les que aspirem, cal, també, definir el què volem fer amb aquestes competències. Malauradament, si no tenim clars aquests objectius i horitzons, enlloc de nacionalistes ens hem convertit en uns “descentralistes” i, per aquest camí, podem acabar per portar la política de la gestió de proximitat fins a límits insospitats.

Comença a ser hora que, més enllà d’etiquetar un equipament com a Teatre “Nacional” de Catalunya, reivindiquem que a aquest Teatre Nacional dóna sentit i és una eina vàlida per a la consecució dels nostres objectius com a catalanistes. Comença a ser hora que, si volem convertir Catalunya en un Estat, comencem per definir que aquest Estat ha de tenir polítiques i estratègies pròpies que, entre d’altres àmbits, passin pel propi aeroport i la col·locació de Catalunya al Món.

El debat de les infraestructures és extens i polièdric: carreteres, línies ferroviàries i, també, entre d’altres, ports i aeroports. Més enllà del traspàs (que segurament vindrà) d’una competència determinada, ens toca començar a pensar des d’avui mateix quin sistema aeroportuari volem.

És prioritari superar l’actual model aeroportuari centralista i situar l’aeroport del Prat com una infraestructura a primer nivell europeu en el sí de l’arc mediterrani. I, més prioritari és encara, sens dubte, allunyar-nos de la fórmula actual i crear un consorci en el que operin la corresponsabilitat i l’equilibri entre el sector privat i l’interès general.

Genís Boadella, president de la Federació de Barcelona de la JNC